Stòria de Pula – Quatre apunts sobre història de Pula

Fa temps que tinc pendent un viatge per la costa sud-occidental de Sardenya, una zona carregada d’història des de temps molt antic i amb paisatges i racons que han de ser increïbles. Un d’aquests racons és el territori de Pula, petita població a tocar de les antiquíssimes ruïnes d’una antiga ciutat, Nora, a pocs quilòmetres de la capital sarda.

Us oferim quatre apunts història en català i sard sobre Pula, escrits originalment en sard per n’Andrea Zucca i traduït al català per en Jordi Saumell. Bona lectura!

bandera_sardaSTÒRIA DE PULA

In su mesu evu ddi narànt Padulis de Nuras.

Su nòmini ndi benit de su sardu Pauli de su latinu (palus / padulis), cun s’aciunta de sa specificatzioni “de Nuras” est a nai de Nora, po dda distinghi de atras biddas che Pauli de Pirri (oi Monserrato) o Pauli Arbarei.

Sa bidda est nàscia prima de su 1000 acanta de una pauli in is terras a palas de sa citadi antiga de Nora, abandonada po sempri po mori de is bardanas musulmanas.

A pitzus de su cùcuru de Su Casteddu ( 65 m slm) surgiàt, de seguru giai de su tempus tardu bizantinu, su casteddu de Pula, a protetzioni de sa carrera chi de Nora bitiant a Karalis, e chi is arruinas si podiant biri ancora finsas a is annus ‘30 de su ‘900, e sderrutu definitivamenti po fai logu a sa cisterna de àcqua chi nc’est imoi, ma chi fut abandonau giai in su tempus tardu giudicali.

Sa bidda de Pula aparteniàt, in su mesu evu, a s’Urrennu de Càlari, e fiat parti aministrativamenti de sa curadoria de Nora.

Parit chi sa crèsia se da bidda fiat dedicada a Santu Miali de monti Santu, ca dd’arremonat unu documentu de su 1365.

In su de XII sègulu is paras Vitorinus de Marsìllia, tzerriaus in s’urrennu de s’urrei Ortzocu Trogodori I a colonisai is sartus, acalasciant sa crèsia Martirum de Sant’Efis acanta de Nora in formas arromànicas proventzalis.

In su 1258 is Pisanus, alleaus cun is atrus tres urrennus sardus, ndi sciusciant s’urrennu de Càlari chi si ddu pretzint intras de insoru. Is curadorias de Sulci, Deximu e Nora, duncas cun sa bidda de Pula, si ddas pigat sa famìllia pisana de is Gherardesca Gherardianus, chi custus territòrius duncas benint a essi sa Sennoria insoru.

In su 1324, a pustis de sa cunchista de custa Sennoria de parti de s’esèrcitu cadelanu aragonesu, Pula intrat a fai parti de s’urrennu aragonesu de Sardìnnia. Sa bidda fut donada in fèudu “more Italie” sèmpri a is Gherardescas Gherardianus.

Po mori de sa pesta de su 1348 e de sa primu gherra intras de s’Urrennu de Sardìnnia e s’Urrennu de Arbarèe, sa bidda at arriscau de essi abandonada de sa pobulatzioni, candu s’Urrei cadelanu Perdu I de Sardìnnia (IV de Aragona) iat dispostu chi no iat dèpiu bitiri dannu perunu a is chi fessint andaus a dd’abitai.

In su 1355 morit po disgràtzia s’ùrtimu feudatàriu Gherardu su giòvunu, e po no essi scipiu defendi propiamenti su territòriu suu de su primu atacu de Marianu IV de Arbarèe (1353 / 54), sa bidda dda torrat a pigai sa Corona.

In su 1365 torrat a pigai sa gherra intras de Arbarée e Urrennu de Sardìnnia, e s’Arbarèe cunchistat totu su calaritanu (su chi unu tempus fiat s’urrennu de Càlari), e duncas si torrat a fai sa curadoria de Nora cumenti fiat in sa fisionomia amministrativa giuixali, finsas a su 1409.

Torrada a fai parti de s’Urrennu de Sardìnnia, sa bidda giai giai desabitada, fut cuncèdia in fèudu a is Carroç. A pustis totu su fèudu est passau a is Centelles, chi in su 1630 nd’ant promòviu sa torrada a pobulai a giru de su guventu sparèssiu de Santu Marcàriu. In custu tempus fut acalasciada torra sa crèsia Martirium de Sant’Efis de Nora, assumendi sa fisionomia chi portat i e totu.

Intras de sa fini de su de XVI sègulu e s’inghitzu de su de XVII sègulu, a longu de is costas de su chi imoi est su comunu de Pula, s’aministratzioni règia fait fabricai tres turris de defensa contras a is piratas barbarescus: sa turri de Santu Marcàriu, in s’ìsuledda omònima a faci de sa foxi de s’arriu de Pula, sa turri de Sant’Efis o de Cortellatzu, in sa punta de Nora, e sa turri de Cala d’Òstia.

A custu tempus torrat puru sa primu installatzioni de sa filicrèsia de Santu Giuanni Batista, (fabricada, forsis, a pitzus de sa crèsia mesuevali de Santu Miali?)

Ma is turris no funt serbias meda, ca po mori de is bardanas barbarescas e cun s’epidemia de pesta de su 1652, Pula si torrat a spobulai.

In su 1674 su fèudu est passau a is Borjas ducas de Gadia.

In su 1720, s’Urrennu de Sardìnnia passat de su domìniu de sa Corona de Spànnia a su domìniu de sa famìllia Savoja, chi gràtzias a custa possidèntzia, benint a essi Urreis, unu tìtulu chi sa famìllia circàt de meda sègulus.

In su 1726, a pustis de unu certu giuditziàriu longu, su fèudu, de is Borjas, est andau a is Catalàs, chi a suta de issus, sa bidda si torrat a pobulai, gràtzias puru a is paras Mercedàrius de Santu Arramundu chi ant donau una grandu spinta a sa messarìtzia.

In su 1773, sa turri de Cala d’ Òstia dda torrant a fabricai prus manna.

In su 1805 su fèudu est passau de is Catalàs a is Osòrio de la Cueva chi abarrant feudatàrius finsas a su 1839, candu s’urrei de Sardìnnia abolit su feudalesimu, e sa bidda de Pula benit a essi comunu de s’Urrennu de Sardìnnia.

In su 1838, si sciusciat sa cresiedda de Santa Mariedda (parit de orìgini mesu evali) po nci fabricai sa villa Santa Maria, progetada de Tatanu Cima po su cònsoli Randaccio, e chi dd’ant decrarada monumentu nazionali.

Intru de sa fini de su de XIX sègulu e s’inghitzu de su de XX sègulu, s’ingennieri Costa (su matessi de su Bastioni Saint Remi de Casteddu) firmat s’acalasciadura e s’amanniadura de sa filicrèsia de Santi Giuanni Batista, chi achirit s’afaciada eclètiga chi portat oi.

Cun decretu règiu de su 5 de Austu 1927, a su Comunu de Pula fut agregada sa bidda de Santu Perdu de Pula, chi at torrau a pigai s’autonomia s’11 Martzu de su 1948.

Pula antiga

 

Estelada i Països Catalans HISTÒRIA DE PULA

A l’edat mitja l’anomenaven Padulis de Nuras. El nom  prové del sard Pauli del llatí (palus / paludis), amb l’afegit de l’especificació “ de Nuras” (és a dir, de Nora), per distinguir-se d’altres pobles com Pàuli de Pirri (avui Montserrato) o Pàuli Arbarei.

El poble va néixer abans de l’any 1000 a costat d’un aiguamoll proper a la ciutat antiga de Nora, abandonada per sempre per por als assalts musulmans.

A costat del cim de Su Casteddu (65 m.s.n.m) sorgia, de ben segur ja des d’època bizantina tardana, el castell de Pula, protegit del camí que portava de Nora a Karalis. Tot i que ja havia sigut abandonat en l’època final dels jutjats,  les ruines es podien veure encara fins als anys trenta del nou-cents, i van ser derruïdes definitivament per fer lloc a la cisterna d’aigua  actual. El poble de Pula pertanyia, a l’edat mitja, al Regne de Càlari, i formaven part administrativament de la curadoria de Nora.

Sembla que l’església del poble es va dedicar a Sant Miali de Mont Sant, com testimonia un document del 1365.

Al segle XII els pares Vitorins de Marsella, arribats al regne del monarca Ortzocu Trogodori I a colonitzar el camp, aixequen l’església del Martiri de Sant Efisi a costat de Nora en estil romànic provençal.

El 1258 els Pisans, aliats amb els altres tres regnes sards, van fer caure el regne de Càlari. Les curadories de Sulci, Deximu i Nora, amb el poble de Pula inclòs, van ser preses per la família pisana dels Gherardesca, i aquests territoris passarien a ser la seva Senyoria.

El 1324, després de la conquesta d’aquesta senyoria per l’exèrcit catalano-aragonès, Pula passa a formar part de la Corona Catalano-aragonesa. El poble va ser donat en féu “more Italie” sempre als Gherardesca.

Degut a la pesta de 1348 i de la primera guerra entre la Corona catalana i el Regne d’Arbarèe, el poble va córrer el risc de ser abandonat per la població, però el monarca Pere IV (I de Sardenya) va disposar que no es faria cap mal a ningú que hi anés a viure.

Al morir l’any 1355 l’últim feudatari Gherardu el Jove, no va poder defensar el seu territori del primer atac de Marià IV d’Arbarèe (1353/54), passant un altre cop el poble a formar part de la Corona.

El 1365 van tornar les guerres entre els Arbarèe i la Corona, conquistant Arbarèe tot el callarità (el que un temps havia estat el Regne de Càlari) i tornant-se a crear la curadoria de Nora com existia en la fisonomia administrativa judical, fins l’any 1409.

Tornant a formar part de la Corona catalano-aragonesa, i amb el poble gairebé deshabitat, va ser concedit en féu als Carròs. Després tot el féu va passar als Centelles, que el 1630 van promoure que es tornés a poblar els voltants del desaparegut convent de Sant Macari. En aquella època també es va arranjar l’església del Martiri de Sant Efisi de Nora, assumint la fisonomia que veiem avui.

Entre finals del segle XVI i inicis del XVII, al llarg de la costa del que avui és el municipi de Pula, l’administració reial va fer construir tres torres de defensa contra els pirates barbarescs; la torre de Sant Macari, a l’illeta homónima al davant de la desembocadura del riu de Pula, la torre de Sant Efisi o de Cortellatzu, a la punta de Nora, i la torre de Cala d’Òstia.

En aquest temps també es fan els primers treballs de la l’església de Sant Joan Baptista (consruïda, potser, on hi havia l’església medieval de Sant Miali?).

Però les torres no van servir de massa, ja que per por de les incursions barbaresques i amb l’epidèmia de pesta del 1652, Pula es va tornar a despoblar.

El 1674 el féu va passar als Borja, ducs de Gandia.

El 1720, el Regnum Sardinia et Corsicae passa del domini de la Corona espanyola al domini de la familia Savoia, qui gràcies a aquesta possessió es converteixen en Reis, un títol que la familia estava buscant des de feia molts segles.

El 1726, després d’un pret llarg, el féu dels Borja va passar als Català, i el poble es trona a poblar, gràcies també als pares Mercedaris de Sant Raimon que van donar una gran empenta a l’agricultura.

El 1773 la torre de Cala d’Òstia es torna a construir més grossa.

El 1805 el féu va passar dels Català als Osorio de la Cueva, que en seran feudataris fins el 1839, quan el monarca de Sardenya va abolir el feudalisme, i el poble de Pula esdevé un municipi del Regne de Sardenya.

El 1838 s’ensorra l’esglesieta de Santa Maria (possiblement d’origen medieval) per construir la vila Santa Maria, projectada per Tatanu Cima per al cónsul Randaccio, i es declarada monument nacional.

Entre finals del XIX i inicis del XX, l’enginyer Costa (el mateix del Bastió Sanint Remy de Casteddu), signa la reforma de l’església de Sant Joan Baptistal i hi fa l’eclèctica façana que veiem avui.

Amb decret reial del 5 d’agost de 1927 se li va agregar al municipi de Pula el poble de Santu Perdu (Sant Pere) de Pula, la qual va tornar a agafar autonomia l’11 de març de 1948.

Podeu consultar el post original a: http://www.sufurriadroxu.it/public/?p=1581


About The Author

Comments

One Response to “Stòria de Pula – Quatre apunts sobre història de Pula”

  1. Andria escrigué:

    Et espero quan vols aquì en Pula
    Fins aviat
    Andria

Leave a Reply