Murales Battor Moroso Otzana. INDIPENDÈNTZIA!
Posted By terrasarda on 8 abril 2012
Murales prozettau dae Franco Cossu, ana partezipau: Manuele Valerio, Franco Maritato e Zuvan’Antoni Buseddu.
Passió Per Sardenya...
TERRASARDA vol ser un espai de trobada pels qui ens estimem Sardenya. Són tantes les emocions que produeix aquesta terra que sempre se'n vol més: la gent, les muntanyes i el mar, la seva història mil.lenària, el bon menjar i beure, la passió que senten les sardes i els sards pel seu país... A la nostra pàgina hi trobareu informació que anem recollint en els nostres viatges i d'altra que ens proporcionen els nostres companys i companyes sards.
Pepita Estruch, una anarquista nascuda a Copons
Posted By terrasarda on 8 abril 2012
Ara fa poc un parell d’anys vaig saber casualment de l’existència d’una anarquista reconeguda a nivell europeu nascuda a Copons, la Pepita Estruch. En aquells moments encara vivia, i estava a punt de complir 90 anys. Era un parell d’anys més gran que el meu avi, en Pepet de Ca l’Hortolà (nascut el 1922), però ell no la recordava, possiblement degut a les poques dades que li vaig donar i al fet que la família de la Pepita es va exiliar tot just acabada la guerra. El tema es va quedar aquí fins que fa poques setmanes vaig llegir aquest article publicat a la revista Camí Ral, reproduint un article d’Antoni Dalmau i Ribalta a la Revista d’Igualada, que aporta una mica més de llum sobre aquesta família de coponencs revolucionaris. Ja va sent hora que se senti la veu dels oblidats i no només la dels poderosos i rics-homens que han passat per Copons al llarg de la història!.
Ha mort Pepita Estruch, una anarquista de Copons
Antoni Dalmau Ribalta
Escrit publicat a la “Revista d’Igualada” número 38, el setembre de 2011.
El nostre agraïment a l’autor i a la “Revista d’Igualada” per autoritzar-nos a publicar el seu escrit.
El mes de febrer passat, i en una residència d’avis de París, va morir una dona de 90 anys que havia nascut a Copons i que, a desgrat d’una biografia prou atzarosa, avui deu ser una perfecta desconeguda de la gent de l’Anoia. Es deia Pepita Estruch i Pons, encara que molts la coneixien per Pepita Carnicer, i va ser anarquista tota la vida. Seguim-ne una mica el rastre, en base a les informacions biogràfiques que ens n’han donat Miguel Íñiguez, Emilià Páez i Elisenda Mercadal.
Pepita Estruch va néixer el 28 de desembre de 1920. Filla de Francisco, segador, i d’Antònia, la família materna era originària de cal Martí de la Muntanya, un indret dels afores de Copons on residien. Els seus germans eren Francesc Xavier (Paco), Beatriz i Josep. La família va traslladar-se després a baix al poble, a cal Noi Teia, on tenien una fonda. La mare i la Pepita
van entrar a treballar a la fàbrica de teixits de Copons, on la primera triava trossos i la segona feia bitlles. Durant la guerra (1937-1939), la Pepita va ser bibliotecària de les Joventuts Llibertàries de Copons i, amb la seva mare, membre de la delegació de la fàbrica. Acabada la guerra, tota la familia sencera va exiliar-se cap a França.
En els anys de l’ocupació, la Pepita va formar part de la resistència al nazisme en la zona de Chartres (1942-1944). Després va viure a París, al boulevard Port Royal. Va ser activista del grup anarcofeminista Mujeres Libres, que, havent hagut de desaparèixer forçosament en acabar la guerra, va reconstituir-se a París l’any 1963. Concretament, va ser-ne la tresorera i va col·laborar en el seu butlletí. Era molt amiga d’una altra membre molt significada d’aquest grup, la coneguda Sara Berenguer. El 1999 va col·laborar en l’edició del llibre Mujeres libres. Luchadoras libertarias, editat a Madrid per la Fundación Anselmo Lorenzo. En el pla personal, i després de quedar viuda d’Antonio Arias, que va ser deportat a Alemanya el 1942, va unir-se a Antonio Carnicer —d’aquí el cognom amb què molts la coneixien— i, mort aquest en accident de moto el 1958, a Rafael Mari de Dios, que va traspassar l’any 2008.
El germà de Pepita Estruch, Francesc Xavier (Paco), va compartir les seves mateixes idees llibertàries. Més petit que ella —havia nascut, també a Copons, el 12 de gener de 1923—, va militar igualment en el seu poble i va passar a l’exili l’any 1939. Enviada França pels nazis, es va enrolar a la guerrilla antialemanya fins que van detenir-lo el 28 d’agost de 1943. Empresonat a Compiègne, van deportar-lo a Karlsruhe i tot seguit van empresonar-lo a Frankfurt, fins que el van enviar a treballar dotze hores diàries en una fàbrica d’armes de Prengheaim. Allí van alliberar-lo els americans el 13 d’abril de 1945.
En els anys següents, Paco Estruch, que va prosperar econòmicament i tenia fàbrica pròpia, va centrar gran part de la seva activitat en el món dels deportats: va ser secretari general de la Federació Nacional dels Deportats Internats Resistents i Patriotes de l’Aisne, delegat al comitè nacional i membre del Jury de la Correcció dels Deures de la Resistència i la Deportació. Així mateix, va donar conferències a instituts i col·legis sobre la seva experiència a Alemanya i va militar a la CNT d’Aisne juntament amb el seu cunyat Antonio Carnicer i Ramón Álvarez. Va morir a Jaulgonne (Picardia) el setembre de l’any 2010.
http://www.copons.net/wp-content/uploads/2012/03/Recull_de_Fonts_Orals_de_Copons.pdf
Tres anys de TERRASARDA.CAT – Tres annos de TERRASARDA.CAT
Posted By terrasarda on 2 abril 2012
Custu ghennàrgiu-freàrgiu de 2012 TERRASARDA.CAT at arribadu a sos tres annos. E totu e chi sunt giai sete sos annos furriende pro custa terra de sonnu chi est Sardigna, Sembra chi siat eris cando nche so postu sos pedes pro prima borta.
S’àtera die faghiat números e guasi mi isprammu: cad’e una bintina de biàgios a terra sarda, prus de 10.000 km. cunduende pro sas istradas suas, prus de chentu biddas traessadas, deghinas de nuraghes, domus de janas, crèsias e museos bisitados e, mescamente, su mannu pragheri de àere connòschidu e faeddadu cun chentinas de sardos e sardas de totas sas edades e conditziones, berus maistros pro mie de sa cultura, s’istòria e sas traditziones de su populu sardu. Custu est su bagallu chi dat vida a TERRASARDA.CAT e unu de sos pilastros de mea felicidade personale.
Custu annu 2011 su blog at istadu una pagu prus abbandonadu de su chi est normale; non pro mancàntzia de ideas ne de boluntade pro parte mea. Su ammaniare de unu nou progetu personale chi at a bidire sa lughe custu beranu at bisonzadu totos meos isfortzos. Si totu andat bene, sos meses benideros apo a abèrrere un’agèntzia de biàgios ispetzializada in turismu culturale in Sardigna e a sos Països Catalans, cun sa boluntade de dare a connòschere su patrimoniu culturale, naturale e umanu de sos paìsos nostros cun su màssimu rispetu e connoschèntzia intre nois.
Non dèpet bòlere acabare sena ringratziare a totos e totas su suportu e azudu retzidu, giai siat dassende·mi publicare materiale bostru e/o sighende sa die a die de TERRASARDA.CAT. Sunt guasi una chentina las bisitas onzi die, e custo mi sembrat meda!. Medas gràtzias a totos, nos bidimus in Sardigna!
Aquest gener-febrer de 2012 TERRASARDA.CAT ha arribat als tres anys. I tot i que són ja set els anys voltant per aquesta terra increïble que és Sardenya, sembla que sigui ahir quan hi vaig posar els peus per primer cop.
L’altre dia feia números i gairebé m’esgarrifo: prop d’una vintena de viatges per terra sarda, més de 10.000 km. conduint per les seves entretingudes carreteres, més de cent pobles recorreguts, desenes de nurags, domus de janas, esglèsies i museus visitats i sobretot, el grandíssim plaer d’haver conegut i parlat amb centenars de sards i sardes de totes les edats i condicions, veritables mestres per a mi de la cultura, la història i les tradicions del poble sard. Aquest és l’equipatge que dóna vida a TERRASARDA.CAT i un dels pilars de la meva felicitat personal.
Aquest darrer any 2011 el blog ha estat una mica més abandonat del que és habitual; no per falta d’idees ni per manca de voluntat per part meva. La preparació d’un nou projecte personal que veurà la llum aquesta propera primavera-estiu ha demanat tots els meus esforços. Si tot va bé, els propers mesos obriré una agència de viatges especialitzada en turisme cultural a Sardenya i als Països Catalans, amb la voluntat de donar a conèixer el patrimoni cultural, natural i humà dels nostres països des d’una òptica de màxim respecte i coneixement mutu.
No voldria acabar sense agrair-vos a tots i totes el suport i ajut rebut, ja sigui deixant-me publicar material vostre i/o seguint el dia a dia de TERRASARDA.CAT. Són gairebé un centenar les visites diàries, i això em sembla molt!. Moltes gràcies a tothom, ens veiem a Sardenya!
L’elaboració del pa a Sardenya. Un documental de Fiorenzo Serra de 1962.
Posted By terrasarda on 6 març 2012
Més d’un cop us hem parlat dels pans de Sardenya, tan variats com bons. Com no pot ser d’altra manera, avui en dia la forma d’elaborar el pa ha canviat molt i ha deixat de ser un treball que es feia a casa, sovint amb l’ajut del veïnat. El següent documental mostra la laboriositat de l’elaboració del pa, una feina molt lligada a la vida dels pastors, que sovint passaven llargues temporades fora de casa. En aquest cas, va ser rodat a les muntanyes de la Barbàgia, i molt especialment al poble d’Ulièna.
Contos e paristorias de Santu Paulu de Monti / Contes i llegendes de Sant Pau de Monti
Posted By terrasarda on 29 febrer 2012
Santu Paulu de Monti és un santuari situat al bell mig de les muntanyes de la Gaddura. Un lloc preciós i molt estimat per la gent de la zona, que al llarg dels segles ha anat acumulant històries i més històries…Els contes eren escrits originàriament en italià per Gino Bottiglioni al llibre Leggende e Tradizioni di Sardegna, traduïts al sard pels Paser (Othieri), i finalment traduïts al català per Jordi Saumell.
Santu Paulu de Monti est unu santuariu situadu a su bellu mesu de sas montagnas de sa Gaddura. Unu logu pretziosu e meda amadu pro sa gente de sa zona, chi a su largu de sos sèculos at andadu accumulende istòrias e prus istòrias… Sos contos e paristorias presentes in custa pagina, pro sa bona parte, nde sun bogados dae su liberu de Gino Bottiglioni – Leggende e Tradizioni di Sardegna – e boltados in sardu logudoresu dai Paser (Othieri). Boltadu in cadelanu de Jordi Saumell.
CATALÀ
EL TURÓ DEL BISBE
Era el tretze de setembre, el dia de la festa de Sant Pau de Monti. Hi acudia gent de tota Sardenya, i davant de l’església ja s’hi veia un munt de fusells i armes de tot tipus. La gent, al costat de l’esglèsia, esperava el bisbe i els altres sacerdots pel servei.
En aquestes que el bisbe i tots els altres arriben a un indret des d’on es veia l’esglèsia molt llunyana. Ell bisbe, al veure això, cansat com estava del camí, va espetar: – A bon lloc t’han posat! No és millor el meu porxo???.
Encara no havia acabat de dir aquestes paraules, que el veuen transformar-se en un turó juntament amb tots els mossens que eren amb ell.
Avui en dia en aquest lloc encara es veu un montícul gran que és el bisbe i d’altres de més xics que són els capellans.
ELS MIRACLES DE SANT PAU DE MONTI
I
Un dia, sobre les escales de l’església de Sant Pau, hi havia una dona asseguda, donant el pit al seu fill. En aquestes que va caure el batall de la campana i copejà al cap del nen, i després acabà clavat un metre sota terra. La dona va quedar meravellada al veure que el batall no havia fet cap mal a la criatura.
II
Una vegada, un que s’havia salvat d’una malaltia molt greu, va fer els vots d’anar descalç i sense barret a l’esglèsia de Sant Pau de Monti, el dia de la festa.
La matinada del dia de la festa, l’home va ensellar el cavall, va posar als arreus les botes, la barretina i una mica de provisions i es va encaminar descalç i sense barret tal i com havia promès, caminant darrera el cavall.
Després d’unes quantes hores, l’home arribà a l’indret on havia de prendre la carretereta que portava a l’esglèsia de Sant Pau, que com cada any, era plena de gent que hi acudia desde tots els racons de Sardenya per festejar el Sant.
En aquest punt, l’home se sentí humil.liat i tingué vergonya de transitar entre tota aquesta gent en aquest estat. Es parà un moment, agafà les botes i la barretina dels arreus, se’ls posà, muntà a cavall i continuà el viatge.
Tot just l’animal prengué la carretereta, es fermà i no es mogué més. Tothom qui passava preguntava a l’home a cavall, però tan ell com el mateix cavall estaven paralitzats i no reeixien a moure res més que no fos els ulls. Molta de la gent, pensant que era un vot al Sant, seguien el seu camí; d’altres se li van acostar i li van començar a fer preguntes i ell, amb el moviment dels ulls, després d’una bona estona, els hi va fer comprendre que li havien de treure les botes i la barretina i fer-lo baixar del cavall.
Tot just posà els peus a terra, com si fós màgia el cavall es mogué i ell s’ajupí a terra, tot dient: – Ara sí, Sant Pau meu, que us crec – i continuà el seu camí, descalç i sense barret, per complir la seva promesa.
SARD
Su montiju de su piscamu
Fit su treighi de cabidanni, sa die de sa festa de Santu Paulu de Monti. Sa zente acudiat dai ogni logu de sa Sardigna e addainanti de sa cheja b’aiat già unu muntone de fusiles e armas de ogni manera. Sa zente, accultzu a sa cheja, fit isetende su piscamu e-i sos ateros peideros pro sa funtzione.
Acò chi su piscamu, cun totu sos ateros, giompet a unu giassu da’ inue atesu atesu si bidiat sa cheja propriu in unu fossu. Isse, ai custa vista, istracu comente fit dae su caminu, ch’ ‘essit nelzende: – In bellu logu ti che ses posta! E no est menzus sa lolla mia? – No aiat mancu agabbadu de narrer cussas peraulas, chi lu bident tramudendesi in unu montiju cun totu sos peideros chi fint cun isse.
Ancora oe in cussu logu si bidet unu montiju mannu chi est su piscamu e tantos ateros pius minores chi sun sos peideros.
Sos meraculos de santu Paulu ‘e Monti
I
Una die, subra sas iscalinas de sa cheja de Santu Paulu, b’aiat una femina setzida, dende sa tita a su fizu.
Acò chi nde falat su pirone de sa campana chi dat a conca a su pitzinnu e si ch’infischit unu metro suta terra. Sa meraviza e s’ajubore de sa fémina cando s’est abbista chi su pirone no aiat causadu perunu dannu a sa criadura.
II
Una ‘olta, unu chi si fit salvadu dai una maladia meda grae, fateit votu de andare iscultzu e iscabiddadu a sa cheja de santu Paulu de Monti, propriu sa die de sa festa.
A s’avreschida de sa die de sa festa, s’òmine seddeit su caddu, che ponzeit in sa bertula sos botes, sa berrita e unu pagu de provvistas e s’incamineit iscultzu e iscabiddadu comente aiat promissu, tirendesi infatu su caddu. Posca de chalchi ora, s’òmine giompeit a su giassu inue deviat imbucare s’istradone pro arrivare a sa cheja de santu Paulu, chi, che a dogn’annu, fit pienu de zente acudida da’ ogni parte de Sardigna pro festare su Santu. S’òmine ai custu puntu, si senteit umiliadu e apeit birgonza de colare in mesu a totu cussa zente in cuss’istadu. Si frimmat un’iscuta, nde ‘ogat sos botes e-i sa berrita dae sa bertula, si los bestit, setzit a caddu e prosighit su viagiu. S’animale apenas ch’at imbucadu s’istradone, s’est impuntadu e non s’est mòvidu prusu. Totu sos chi colaiant, preguntaiant s’òmine a caddu, ma isse puru che-i su caddu pariat paralizadu e no resessiat a mover nudda francu de sos ojos. Zente meda cretende ch’esserat unu votu a su Santu sighiant in su caminu issoro, mentres chi ateros s’acultzient e comintzeint a li fagher preguntas e isse cun su movimentu de sos ojos, posca de tantu, lis fateit cumprendere de nde li ‘ogare sos botes e-i sa berrita e de nde lu falare dai caddu. Apenas postos sos pes in terra, comente pro majia su caddu si fueit e isse, basende su terrinu, nelzeit: – Como si, santu Paulu meu, chi bos creo – e sigheit su caminu, iscultzu e iscabiddadu pro cumprire sa promissa.
Un català a les festes de Sant Antoni i Sant Sebastià: Otzana, terra de boes e merdules (I)
Posted By terrasarda on 21 febrer 2012
Otzana, 15 de gener de 2012, 23:30. Els carrers del poble estan tranquils i no hi ha quasi moviment als pocs bars que resten oberts. Gairebé ningú transita en cotxe. No sembla que demà comenci una de les celebracions més intenses de tot el calendari: su carrasegare, el carnaval. Un cotxe que he aturat m’acompanya amablement fins a la carretera que m’ha de retornar a l’autovia, direcció Núgoro. No havia d’entrar al poble, a l’Hotel Funtana e Donne s’hi accedeix directament des de la mateixa carretera, em diuen. A l’Hotel rural, acaben de sopar una vintena de persones d’un grup folklòric de Núgoro i es disposen a tornar a casa. El propietari, un parell d’amics i jo mateix ens quedem a la barra del petit bar. Només ens relaciona l’amic que m’ha recomanat l’Hotel, en Matteo, però ja n’hi ha prou per entretindre’ns xerrant una hora llarga, assaborint un mirto o un bon got de vi, tot i el cansament i l’excès de feina d’algun dels presents, organitzadors actius d’aquestes festes. Demà comença el carnaval.
Un dels pobles de Sardenya on es viu més intensament el carrasegare és Otzana, un petit poblet d’uns 2.500 habitants situat als límits de la Barbàgia, en una zona planera travessada pel riu Tirso i on els rigors climàtics no es fan sentir tant, però que encara conserva vives moltes de les seves antigues tradicions agropastorals.
Arribar a Otzana des de qualsevol punt de Sardenya és relativament senzill. El poble es troba al peu de la carretera de Núgoro i es divisa fàcilment per la conegudíssima xemeneia de la seva refineria. Sí, sí, una refineria petrolífera instal.lada fa unes quantes dècades al bell mig de l’illa aprofitant el curs del riu; no cal ni dir que avui en dia es troba totalment en decliu.
Una opció senzilla per allotjar-se és l’Hotel Funtana e Donne, un hotel rural de dimensions considerables obert tot l’any i d’ambient agradable. S’hi accedeix des d’un trencall a la mateixa autovia, on a vegades els carabinieri aprofiten per fer-hi controls. Des del mateix hotel, una petita carretera local porta al bell mig del poble sense haver d’agafar l’autovia, una opció interessant en estalvi de temps i per aquells a qui ens agrada una mica massa el got en aquests dies de festa i disbauxa.
Les diverses celebracions carnavalesques d’Otzana són molt renomades arreu de Sardenya, i els seus “Boes e Merdules” de la “fauna” més autèntica i particular. Les seves són manifestacions conegudes de molt antic i unes de les poques a les quals tothom els hi reconeix autenticitat; vaja, que no recau sobre les festes d’Otzana i els seus elements més característics cap tipus de sospita de ser una “tradició inventada”. I realment quan veus “sa prima essida” (la primera eixida) dels Boes e Merdules entens que allò és un sentiment que la gent de Otzana porta ben endins i que es transmet de generació en generació des de fa segles.
Al centre d’Otzana, una mena de plaça amb diversos bars i altres negocis, hi destaca l’imponent esglèsia romànica de Sant Nicolau, construïda al segle XII amb blocs de granit de colors foscos. És un dels exemples més destacats del romànic d’influència pisana a l’illa, i la seva situació elevada encara la fa lluir més; desgraciadament, la part de l’absis queda una mica amagada i no se’n pot gaudir d’una vista completa.
És en aquesta plaça central on comença el carrasegare otzanès. I tot comença el 16 de gener al vespre, la vigília de Sant Antoni; durant dies, i principalment a primera hora de la tarda del mateix dia setze, la gent del poble amuntega tones de llenya per fer un gran foc, “Su Ogulone”, que s’encendrà una mica abans no es faci fosc. És una tradició estesa en molts pobles de Sardenya i molt viscuda pels convilatans, i un espectacle de colors i sentiments.
Des de l’hora del vermut em fa d’anfitrió en Gianmarco, la ” boghe” (veu) dels Tenores Santa Maria d’Otzana, a qui havia conegut la nit abans a l’hotel. Amb ell vaig poder escoltar bona música sarda tradicional al bar “Battor moros” i vaig poder entendre una mica més com funcionava “sa prima essida” i el carnaval en general a Otzana. Ell hi participa activament, desfilant, i després de dinar s’ha d’anar a preparar per endosar-se la pesada i tradicional indumentària; com tants altres homes i dones de totes les edats, aquests dies les emocions es viuen intensament al saber-se continuadors d’unes tradicions i costums que agrada remuntar fins a la civilització nuràgica.
L’ambient d’euforia i d’alegria es fa evident per tot el poble ja des del migdia. A la plaça, s’hi instal.len diverses paradetes: de menjar, de productes típics, d’artesania… Diverses cases dels voltants del centre històric es troben obertes i venen productes artesanals relacionats amb el carnaval o amb Sardenya; són dies en què els artesans de la fusta i d’altres oficis poden presumir de les seves elaboradíssimes peces. Amunt i avall no paren de transitar tractors amb remolcs carregats de llenya i de joves emmascarats, que van a abocar a la foguera; allà, una màquina excavadora va apilant els gegantins troncs de pi i les arrels potser centenàries de més d’un arbre. Un joc una mica perillós pel gran nombre de persones al voltant de la plaça, però que forma part de la festa i es viu amb molta alegria i diversió.
El transitar de gent és cada cop més intens, tot i que no tan exagerat com l’any passat, que coincidia en diumenge, em diuen. En tot cas, el públic vilatà, illenc i estranger, i un bon nombre de fotògrafs omplen el centre del poble. La canalla i el jovent guaita en grup l’espectacle des de la proximitat de l’esglèsia, allunyants com cal dels sempre controladors pares i mares. Tothom està impacient per encendre la foguera, però encara queden els últims retocs: lligar al capdamunt un parell de màscares fetes en fusta, en un acte de valentia masculina, trescant per entremig dels troncs que remena l’excavadora.
Aviat ens reunim una bona colla d’amics de diversa procedència: els fotògrafs de la Marmidda. Emmanuelle Secci i Matteo Setzu, i un altre company fotògraf del País Basc, seguidors acèrrims del carrasegare i altres mil celebracions i esdeveniments de l’illa; en Cristiano i la Ljuba, i en Franco Maritatto, que ens fa d’esplèndid anfitrió la resta de jornada; la Claudia Aru i en Quilo, amb qui ens retrobem quan la nit ja ha caigut. Fins i tot en Marco Antoni Pani s’atura per saludar-nos, en la seva cursa frenètica buscant localitzacions per les muntanyes i pobles de la Barbàgia. Amb tots ells, i una bona colla més de companys i companyes d’Otzana i d’arreu, passem l’horeta que falta fins a l’encesa del foc, que coincideix amb els últims raigs de sol del dia.
Dit i fet, després de la funció religiosa el mossèn es dirigeix a tota velocitat a beneir Su ‘Ogulone, i gairebé tot seguit les màscares surten dels carrers del poble per anar-se concentrant al voltant del foc. La música, el foc, el dringar de les esquelles, l’eufòria de la gent, les màscares i les cares pintades de negre … tot et fa sentir com en un núvol, com si el teu cos fos aquí però la ment es remuntés a temps molt antics.
Un cop acabada l’exhibició, toca divertir-se, i pintar-se la cara, i conèixer gent i noves històries. Com la d’un periodista belga, sorprès per la festa i l’hospitalitat, a qui amb molt d’interès (i poc encert!) vaig intentar fer de traductor i explicar com es viuen les tradicions a Sardenya. Espero que hagi esborrat tot el que va gravar!. O la d’en Gesu, un jubilat que treballa la fusta i amb molta afició a l’aiguardent i a Mussolini…
Encara sóc a temps, abans d’anar a descansar, de gaudir a la mateixa plaça de menjar i beure gratuït per a tothom, sigui del poble o no. Bona carn, com no pot ser d’altra manera, i bon vi per fer passar el fred, tot i la proximitat d’una foguera que encara cremarà moltes hores. Amb el bon refrigeri, i uns quants balls i volts per bars i places, només em queda agrair immensament aquest dia increïble a tota la gent d’Otzana que m’han tractar com un germà i m’han fet descobrir una de les tradicions més sorprenents de Sardenya: el carrasegare d’Otzana!
QUI ÉS QUI AL CARRASEGARE D’OTZANA
Sos Merdules, és a dir, els homes, camperols, vestits amb pells de color blanc o negre o amb vestits tradicionals masculins de la tradició local, amb la cara coberta amb màscares de fusta, sovint amb les faccions deformades. Es desplacen lentament. Amb una mà aguanten les regnes que guien Sos Boes, un o més d’un, i amb l’altra mà es recolzen en una espècie de pal que també s’utilitza per mantenir a ratlla Sos Boes.
Sos Boes usen pells d’ovella o roba vella de la tradició local i porten una corretja a l’espatlla, generalment de cuir, de la qual pengen les campanes. Es mantenen sota les regnes del Merdule, amb la cara coberta per “sas caratzas” (màscares de fusta tallades) , amb semblança a un bòvid, amb les banyes més o menys llargues, amb dues fulles tallades al llarg dels pòmuls i una estrella a la part davantera. L’estrella representa el segell d’un artesà local d’edat.
Sa Filonzana, un home travestit, representant una dona gran a qui tothom té por; està geperuda per l’edat, sempre vestida de negre amb la cara oculta per una màscara de fusta o pintada de sutge. Prediu el futur amb el seu fus i altres instruments, i aquest depèn de la qualitat del vi que se li ofereix.
També hi ha altra fauna com Sos Porcos (els porcs), Sos Molentes (els ases), Su Cherbu (el cèrvol), Su Capprolu (el cabirol).
http://www.carnevaleottana.it/le-maschere.html
http://www.paradisola.it/foto-sardegna/le-piu-votate
Carrasecare a Otzana / Carnaval a Otzana: Sos boes i sos merdules i moltes altres activitats! (2011)
Nughèdu, el poble de les cases de les fades
Posted By terrasarda on 3 febrer 2012
Una de les sorpreses més agradables d’aquest darrer viatge de gener va ser la descoberta de la molt petita i abandonada carretera que es dirigeix de la Foresta de Burgos a Nughèdu (Nughedu San Nicolò). Una zona que se situa als límits del Gocéano, tocant al Monte Acuto, terres salvatges i aspres, poblades per densos boscos i una quantitat ingent de bestiar, i poc avesades al transitar del turista. I això que és una de les zones de Sardenya més riques arqueològicament parlant, tan rica que el llistat de jaciments de cada municipi ocupa diverses pàgines.
De totes les carreteres de la zona, la que va cap al poble de Nughèdu no l’havia fet mai, tot i haver recorregut aquesta zona diverses vegades, de nord a sud i d’est a oest. I val a dir que és un espectacle des del primer quilòmetre, tant per l’abrupte i selvàtic paisatge, com per l’abundància de domus de janas i d’altres jaciments prehistòrics. Tot i que anava amb pressa perquè volia arribar a la Gaddura, em sembla recordar que per fer els escassos 15 o 20 km. que separen els dos pobles vaig trigar més d’una hora i mitja: el lloc val la pena!
Els primers quilòmetres creuem per diversos cursos d’aigua, com son els rius Mannu i Abba Niedda, en una zona realment abrupta i de gran bellesa, que poc a poc s’allunyen vall enllà. Més enllà del paisatge abrumador encara molt verd per l’època que som, del bestiar de tota mena i els mastins que el defensen, el realment sorprenent d’aquest indret és l’abundantíssima presència de domus de janes (cases de fades) i altres elements nuràgics i prenuràgics. Dins el terme municipal de Nughèdu destaquen la necròpoli hipogèïca prehistòrica de Pianu Edras, la de s’Istria, el pou sagrat nuràgic Cuccuru Mudeju o la domus de janas que vaig poder visitar, la de Pudda (de la Gallina). Molt a prop de la zona, en terme d’Anela, hi trobem una de les necròpolis més importants de Sardenya, la de Sos Furrighesos, amb divuit tombes excavades en un vessant de muntanya. Moltes d’aquestes necròpolis i d’altres de no tan conegudes es troben a tocar de la carretera que anem resseguint, i amb un petit esforç i a vegades gosadia (i ho dic pels gossos!) es poden visitar.
La domus de Janas de la Pudda es troba a peu de carretera ben arranjada per fer-hi una paradeta i fins i tot un píc-nic; res de massa espectacular ni vistós, tot en fusta. Les vistes són precioses, bàsicament grans extensions de bosc que cubreixen les valls del Gocèano. Està formada per dues domus de janas, excavades una molt a prop de l’altra i treballades amb molt detall. La més coneguda és la Domus I, que prova de reproduir l’ambient domèstic en el què havia de trobar repòs el difunt; veiem una columna a la sala principal i dos petites portes elevades que donen lloc a dues estances, on m’hi trobo uns petits rat-penats amagant-se de la llum del dia, i potser del fred. A la Domus II hi destaca un treball de canalització al voltant de la tomba per expulsar l’aigua de pluja. El jaciment se situa al IV mil.leni a.C.
Amb molt bon regust de boca, i decidit a tornar aviat per aquestes misterioses terres, arribo al petit poble de Nughèdu i la gana em fa continuar sense fer-hi la visita de cortesia. M’espera Othieri i les planes que l’envolten. Ja hi hauran altres viatges per explorar més a fons aquesta zona tan poc turística.
Podeu fer una ullada als meus anteriors posts:
Creuant els boscos del Gocèano cap a Su Burgu i el seu castell medieval
Amagant la història: unes tombes prehistòriques segellades a les muntanyes de Bonorva
Informació extreta principalment de: http://www.ssardinia.com/it/archeologia-prenuragica/cultura/archeologia/archeologia-prenuragica.html
Fotografies de Jordi Saumell i Gassó, 18 de gener de 2012.
Su costumu de Nuragus – El vestit tradicional de Nuragus
Posted By terrasarda on 30 gener 2012
Nuragus és un petit poblet del Sarcidanu que encara no he tingut la fortuna de poder visitar, tot i que força camins em porten cap a ell. Quan vaig estar a Geroni ara fa un parell d’anys vaig tenir l’ocasió de conèixer el seu alcalde, l’Elia Pili, un gran enamorat de la història que està fent mans i mànigues per escatir els secrets més amagats de l’epoca medieval (i no només!) al seu poble.
Poblet a redós de Sa Jara, es creu que va ser l’antiga ciutat romana de Valentia o Balença, una mena de fort que servia per fer incursions a les terres salvatges i lliures de la Barbàgia. Sembla ser que a l’època dels Jutjats degué adquirir certa importància, que continua durant segles, segon s’està estudiant en aquests moments.
Fa pocs dies vaig passar-hi en cotxe quan anava cap a l’aeroport, i just a l’arribar a casa vaig trobar una informació molt interessant sobre els seus vestits tradicionals a la pàgina web del Gruppo Folk Valenza, de Nuragus. La podeu llegir tot seguit en sard (és interessant observar les grans similituds en el lèxic entre el sard d’aquesta zona i el català).
SU BESTIRI DE S’OMINI
- Berrita a duus fundus -
In pannu o obrasci, chi beniat pinnigada in conca, in diversas maneras, segundu s’arricchesa de su meri. Asuba d’e sa berrita beniat postu unu muncadori, piegau a triangulu nau “TRUBANTI”.
- Sa Camisa -
In tela de cotoni o linu tottu plisettada e ricamada, serrada cun buttonis de oru e de prata.
- Su Cropettu -
In velludu, obrasci o pannu nieddu cun busciaccas lateralis scollau innantis, a doppiu pettus e serrau a fiancu cun buttonis de prata filegranada o cun soddus antigus fattus a buttoni.
- Is Cratzonis de arroda -
In obrasci o pannu nieddu, funti fattusu a piegas chi torranta a centru, siat sa parti de a innantis che sa parti de pala cun sancotta chi tenit beni is piegas.
-Is Cratzonis de tela -
In tela de cotoni linu meda largusu chi benint postus a intru d’e is cratzas.
- Is Cratzas -
In obrasci o pannu nieddu cun giradura in velludu ornau asutta d’e su genugu, cun striscia de velludu asutta d’e su pei
- Sa Brentera -
Est fatta de peddi lada innantis cun duas busciaccas e strinta a palas, posta tra su cropettu e is cratzonis de arroda.
SA BESTIRI DE SA FEMMINA
- Muncadori’e conca -
Est fattu de seda cun fundu d’arrasu tottu floriggiau.
- Muncadori mannu-
In tela de cotoni cun fundu marron floriggiau.
- Su Sciallu -
Postu in s’jerru, in cotoni o in seda tottu floriggiau et ricamau. Si poniada piegau tott’a tundu d’e sa facci.
- Sa Camisa -
In tela de cotoni o linu, est una camisa larga, tottu ricamada e traballada a’uncinettu a innantis, serrada in pettus cun buttonis d’oru e de prata.
- Palixeddas o Cropettu -
Si poniad’asuba d’e sa camisa cun ganciu de ferru cun d’unu cordoneddu, tessiu in broccau de seda o drappu de seda de is Indias e cotoni traballau coperrinti sa basi. Is colores funti usausu cun arrosas e s’arrubiu cun disegnus a froris.
- Sa Unnedda -
Fatta in medas tipus de arroba, a forma de cilindru, est longa fintzas a peis, una est in seda foloringiada meda larga in rasu biancu, et una prus fini in rasu viola cun duas fittas de velludu, s’atra in arroba niedda cun disegnus a froris a coloris de oru cun fittas de velludu. Sa unnedda est tottu plissettada, is plissettaduras funti simmetricas in sa parti centrali de ainnantis e a palas, in fundu dui funti duas fittas parallelas in velludu de seda.
- Su Deventali -
In seda cun busciaccas attaccadas, chi coberridi sa unnedda, s’atru in arroba niedda cun disegnus a froris ricamaus a manu.
Cançó a L’Alguer, un poema d’en Rafael Sari musicat per Roberta Pastorino
Posted By terrasarda on 3 gener 2012
L’altre dia vaig trobar aquesta cançó en alguerès i em va agradar molt. L’interpreta la Roberta Pastorino, musicant en Rafael Sari, un personatge alguerès molt destacat del qual la Vikipèdia en diu:
Rafael Sari (l’Alguer 1904 – 1978) fou un escriptor alguerès. Treballà com a mestre d’escola elemental i com a director de l’arxiu històric de l’Alguer. Des del 1929 publicà articles i poesies en alguerès a nombrosos diaris i revistes amb articles i poesies i obtingué diversos premis. La seva obra poètica és intimista i encara no ha estat recollida ni publicada, però és un autor molt popular a l’Alguer gràcies a que algunes composicions seves han estat musicades. També fou fundador i primer secretari del Centre d’Estudis Algueresos, amb Rafael Catardi.
Sa scomuniga de Predi Antiogu arrettori de Masuddas – L’excomunió del Pare Antíoc, rector de Masuddas
Posted By terrasarda on 26 desembre 2011
L’escrit que us oferim és una de les poesies satíriques en llengua sarda més conegudes. L’anònim autor fa una crítica mordaç a un dels problemes de mitjan del segle XIX a Sardenya: la negativa de l’església a deixar de cobrar la dècima al conjunt de la població, després que s’aprovés una llei que abolia aquesta exacció que ja s’arrossegava des d’època medieval.
INTRODUZIOI
Sa scomùniga de Predi Antiogu arretori de Masuddas est unu poema ki còntat de su sermoni fatu de unu predi a is de Masuddas.Custu sermoni est un’imbentu poètigu, ma podit essi puru ki s’autori apat pigau su gèniu de calincunu fatu sutzèdiu deaderus e ki mancai d’apat scritu po-i stroci s’arretori de calincuna bidda.S’imprenta prus antiga esti de su 1879. In is imprentas fatas agoa s’agàtanta partis açuntas ki bèninti de su connotu boxali de sa genti.A su ki si scit, s’autori no at mai fatu imprentai custu poema, e duncas est abarrau sconnotu. Is istudiosus nanta ki siat unu poema scritu, prus o mancu, in su 1850, est a nai candu ìanta bogau is dègumas a is predis, e duncas si fìanta dèpius ponni a traballai ke a is atrus. Predi Antiogu faiat su pastori e teniat crabas e brebeis, ma una di’ si das ìanta furadas. Insandus Predi Antiogu, de sa trona de sa crèsia, iat fatu custa scomùniga a is de Masuddas, bidda aundi issu fiat arretori, po dus cumbinci a nai kini fìanta stètius is ki d’ìanta furau is pegus.E monestendi, scomunighendi e anatematizendi, Predi Antiogu d’iat acabada cirkendi contus a kinisisiat: òminis e bèstias, mascus e fèminas, jòvunus e beçus, santus e tiàulus.
Sa scomùniga de Predi Antiogu arrettori de Masuddas, est unu poema de 678 versus, cun mètriga a s’arrepentina (a versus setenàrius e otonàrius). No scieus ni sa gènesi ni s’autori de custu poema, ma seguramenti du ìanta cumpostu faci a sa primu perra de su Setixentus giai. Sa primu imprentadura est de su 1874 in Casteddu (po sa domu de imprenta “Corriere di Sardegna”). Custu poema irònigu e brullanu at tentu una grandu fortuna literària. Calincunu studiau d’at nau “monumentu de sa curtura populari sarda”.
Est unu poema ki tenit sa fòrmula de unu sermoni o prèdiga arreligiosa a cuntènnidu profanu ki unu para nàrat a is fidelis suus malìnnius e discannotus po dus “scomunigai” ca d’ìanta furau sa gama, e po contai a totus cumenti fèssinti lègias is cunditzionis de vidade un’òmini ki ìat scioberau sa “carriera” arreligiosa.
INTRODUCCIÓ
L’excomunió de Pare Antíoc, rector de Masuddas, és un poema que narra el sermó feT per un mossèn a la gent de Masuddas. Aquest sermó és una invenció poètica, però podria ser que l’autor hagués agafat alguna història succeïda realment i que no s’havia escrit per enfotre-se’n del mossèn d’algun poble. La impressió més antiga és del 1874. A les edicions fetes posteriorment s’hi troben parts afegides per la tradició oral de la gent. Val a dir que l’autor no va editar mai el poema, i és per això que ens és desconegut. Els estudiosos diuen que possiblement el poema va ser escrit pels volts de 1850, és a dir, quan van treure el delme als mossens i van haver-se de posar a treballar com els altres. El Pare Antíoc feia de pastor i tenia cabres i ovelles, però un dia els hi van robar. Llavors Pare Antíoc, des de l’altar de l’esglèsia, va fert aquesta excomunió a la gent de Masuddas, poble on l’havien fet rector, per convèncer-los de dir qui havien estat els que li havie nrobat el bestiar. I amonestant, excomunicant i anatemitzant, el Pare Antíoc havia acabat buscant raons a tothom: homes i bèsties, mascles i femelles, joves i vells, sants i pecadors.
“L’excomunió de Pare Antioc rector de Masuddas” és un poema de 678 versos, amb mètrica “a s’arrepentina” (veure el post A sa repentina – Rassinia de poesias e canzonis campidanesas ). No coneixem ni l’inici ni l’autor d’aquest poema, però segurament el varen composar a la primera part del Set-cents. La primera edició que tenim és de 1879 a Càller (per la casa editorial “Corriere di Sardegna”). Aquest poema irònic i burlesc ha tingut una gran sort literària. Algun estudiós l’ha anomenat “monument a la cultura popular sarda”…
| 5 | Populu de Masuddas, chi a s’ora de accuiai is cabonis e is puddas basseis a scrucullai,donaimí attenzioni po totu su chi si nau, si ap’ a teni arrexoni de ciccai is crabas mias, ca funti giai dua’ bias |
| 10 | chi dd’apu fattu notoriu e custu ad essi su trezzu e uttimu monitoriu. Po chi nisciunu però no pozzad allegai |
| 15 | ni chi sì ni chi no, avrincus de ignoranzia ddu torraus a manastai sagundu sa costumanzia po odrini de Munzannori. |
| 20 | Po cuddus chi no ddu scinti, obrascendi a sa dí binti de su mesi chi ddu’ e’ bassíu, ind’una notti `e scuríu facci a su spanigadroxu |
| 25 | a i’ duas oras po is tresi fuanta prus de xincu o sesi, chi, a pistoa e a scupetta, passau’ funti in Genneretta, s’ecca ant assattillau |
| 30 | e is crabas ind’anti liau de mimmi su Vicariu; ch’e’ sagundu su summariu chi ddu’ a’ fattu me in Curia su missennori Notariu, |
| 35 | ca totu andad a tanori de su chi ad arrellatau ‘oppai Ninni su majori cun totu’ is barracellus e sagundu s’arrasuttau |
| 40 | de su giugi dellegau de custa comunidadi, chi in drottina e sabiori u’ antru no ddu’ ind’adi. Auncas arzeus sa ‘oxi: |
| 45 | is crabas fuanta doxi senza chi sianta contadas cuattru brabeis angiadas i atras tres allattantis chi xincu dis a innantis |
| 50 | po essi troppu pittias i si ddui fuanta istruías. Ddui fud u’ angioneddu senza de teni s’annu, chi a pasci, su scureddu, |
| 55 | no podía’ mancu bassí, ca ddi luxía’ su piu de cantu fu’ grassu, ni a de notti ni a de dí. Ddui fu’ su crabu mannu, |
| 60 | ddui fu’ su mascu `e ghia e u’ antru chi ndi tenía chi donni’ annu, po Pasca, sena nienti de malu, a una gommai mia |
| 65 | ndi fadía s’arregalu. E po tali sinnali pottànta is pegus mius totus sa gutturada. Pottàda su crabu sou |
| 70 | po chi essi fattu scidu sonalla e pitaiou. Su tontu! A no ai sonau candu ndi dd’anti liau, ca ndi fuía bassíu |
| 75 | cun sa daga e is trumbonis, ca si ant’essi cagau po finzas is crazonis. Basta’, sigaus a nai ca no mi ‘ollu imbidrigai: |
| 80 | is brabeis fuanta nieddas e pottànta po sinnali is origas ispizzadeddas; fuanta is angioneddus bellus i arruffadeddus |
| 85 | e po essi cannotus fuanta sena coa i a corrixeddus trottus. I’ mascus fuanta totus de una manta e unu colori: |
| 90 | ddu’ indi fudi unu brabudu e u’ antru incorradori e po tali sinnali, poita sémpiri attumbàda, unu corru dd’ammancada. |
| 95 | Is crabas e i su crabu fuanta a lana ammasturada, piu longu e piu cruzzu, e totu accaddaionada; unu solu ddu’ indi fudi |
| 100 | chi camminàd a zoppu poita nci fudi arrutu a intru de unu garroppu. Una ind’anti lassau ca fu’ totu arrungiosa |
| 105 | screpada e ziddiccosa. E una strumbonada `e balla ddisi ghettint a s’ammuntu ca po essi a su scuru no pottànta s’ogu puntu! |
| 110 | Ehi… chi mindi fuía accatau, minci e chi si a’ parau e pottau a segu’ de carru, ca sind’ía fatt’ andai sciutus, mannus e nieddus, |
| 115 | seria conca ni xrobeddus. Basta’, torreus a passu, ca no mi ‘ollu annischizzai. A prus de su chi apu nau, chi casi mi scarescía, |
| 120 | ddui fu’ su mascu sanau, ca donni’ annu dd’ ‘occía po Santu Liberau, e po tali sinnali fudi a manta pinturina |
| 125 | e pottàda u’ ogu scioppau de una puntura `e ispina. Eccu totu, in concrusioni, su chi e’ mancau a mimmi. Basciu pena de scomunioni |
| 130 | e scomunioni maggiori a is chi anti furau a s’arrettori. Po odrini de Munzannori is chi nd’anti pigau abettu e ddu tenint in serchetu |
| 135 | funti totus obbrigaus a ridi fai relazioni in Curia o in cunfessioni, chini íad essi chi si bolla’ a ddu depi dannunziai |
| 140 | est obbrigau amarolla. Populu disdiciau, temerariu e prepotenti, chi non lassas cosa in logu, ascutta e poni menti |
| 145 | a su chi na’ Predi Antiogu, asinuncas t’impromittu chi t’apu a fai unu scrittu chi per’ is arranconis, sartus e bidazzonis |
| 150 | de bestiamini e de lori no ddu’ ad a abarrai cambu, ni massaiu, ni pastori (ohi, amomía, oddeu) e chi totu sa ‘idda intera, |
| 155 | senz’ ‘e nisciuna spera, ddu’ ad a cabai in prumu e mannus e pittius a sa ‘ia ‘e su fumu! Populo archiladori, |
| 160 | abbandonau de giai de sa manu ‘e su Criadori, torrandi a penitenzia! Si miticoi no ti sboddias de is affarius de cuscienzia |
| 165 | s’incappa ti ddui troddias. Ischi… ischi… Liori cun totu’ cantu is tiaus. Ma poit’ e’ chi sind’arrieis? Ma labai ca seis maus, |
| 170 | peu’ de osatrus no ddu’ ind’adi e seis in comunidadi una maniga de ladronis. Ni brabeis e ni angionis e ni baccas e ni bois |
| 175 | no dda pódinti campai sia’ de ‘idda o síada strangiu ca ognuno boid intrai me in su cuu de su cumpangiu. E ita tiau de manera, |
| 180 | e ita toto imprabastais? I apustis s’annischizzais ca sinci ‘ettant a galera: a sa frucca íad essi mellus e dd’ía a nai prus beni fattu |
| 185 | ca seis tantis mraxanis e furuncus che i su `atto, imbidiosus de s’allenu chi sindi sattant is ogus, praizzosus che i su cani |
| 190 | ca ‘olleis bivi de fura e senza de traballai, malandrinus seri’ ‘e contu e i su chi pari’ prus tontu indi ‘oddi’ sa musca in s’aria! |
| 195 | Minci anca seis bassíus infangaus finzas a bruncu in donnia sotti `e peccau: minci e chini s’ad isbiddiau! Chini, malintenzionau, |
| 200 | si uni’ cun tres o cuattru bribbantis che a iss’ ‘e totu e ciccant a s’unu i a s’atru po ddu torrai a pedí, chi no ddu podint ‘occí. |
| 205 | Chini, malu-penzadori, boga’ famas a su ‘ixinu narendu chi frai Crispinu a is oras prus serchetas attura’ fendu marietas |
| 210 | e i dd’íad agatau su crabu gioghendu cun sa pobidda, candu chi totu sa ‘idda ddu depid arraspettai ca arrancu de gunnedda |
| 215 | no ndi dd’ad andau mai. Cropu de anca seis arrutus! E a mimmi no m’ei’ bogau, aici sindi ‘oghint is ogus e i s’aba de su figau, |
| 220 | chi a mesudí toccau i mi seu abarrau aundi e’ ‘ommai Prudenzia a fai su meigamma, candu chi sa scuredda |
| 225 | no potta’ mancu dentis e sena de contai atrus incumbenientis? Seis osatrus is bribbantis, bagadíus e bagadías, |
| 230 | chi a sa muda i a su scuru inci ‘esseis a manu muru candu no ddu e’ babbai, ca tengu finza bregungia de ddu nai me in s’Artai. |
| 235 | Ohi… amomia scura! A no iscí ca ddu e’ su ‘nferru, a no teni paura de cussa bestia `e Luziferru! E no ddu biei’ pintau |
| 240 | ca potta’ su fruccaxu e sa coa de azzraxu cun farruncas de intruxu? Cadebai a Coixedda, cu’ is corrus trottoxaus |
| 245 | e is ungheddas de moenti a groppas de su zrapenti ca potta’ setti concas sena contai is iscropionis pibaras e caborus |
| 250 | chi ddu’ ind’adi a ceddonis. E tigris e lionis e cantu no ddu’ ind’adi! Cantu brabaridadi! Mincidissu e ita giogu |
| 255 | ddui faid u’ tiaueddu: a su sessu femininu iddi ‘etta’ prumu scallau; a su sessu masculinu ddi brintad una barrina |
| 260 | chi ddi passa’ me in sa schina e si ndi dd’ogad in cuu. Ahi, ddu’ ind’a’ de tremi e de fai orazioni mancai fessid unu bremi. |
| 265 | E non prangeis ancora, ca seis totus crocobendi? Satana, bessi a foras de cussu fossu prefundu e ingiriammidda a tundu |
| 270 | custa ‘idda ‘e frammassonis e bogandeddus a truba de per’is arranconis, ca ti ddu cumandu eu: poninceddis unu tarrori |
| 275 | a custa genti schirrioba chi is domus s’isbéntuinti che i sa palla in s’axroba, ca abbisongiu e’ chi póttinti su coru e su figau. |
| 280 | Ma ita mincialli chi seu: a chini predicu eu? A is truncus o a sa pedra? Ma chi zerriu… (no, medra!). E chi fu’ po un’arriabi |
| 285 | sa scomuniga papabi ddisi ‘ettu in su mamentu e ind’apu a fai scramentu ca ind’ant a tenni pena cantu ddu’ ind’adi in su ‘nferru |
| 290 | in su cuu de sa cadena. Prestu, ‘oppai Ninni Frori, su sragastanu maggiori, bitteimindi is candebeddas, labai ca funti tresi |
| 295 | asutta `e su faristou, una groga e duas nieddas, cumanzaiddas a allui e giai chi seis igui arregollei s’ebriariu, |
| 300 | totu’ is arrasponsorius e cun s’antifonariu, sa cappa de pontificabi s’asprassoriu e su missabi e istreppus cantu ddu’ adi, |
| 305 | ca deu gei tengu innoi sa scrittura de is Profetas, is orazionis serchetas e is brebus de Salamoni, is salmus sabatinus |
| 310 | cundun’atera orazioni cosa chi apu fattu eu: Alfea, betta, agios, o Teu, mega, solfa, eleison, imas, vanitas, copua e gimas, |
| 315 | disperditio demoniorum liburus de ‘ommai Osanna, chi ant a tremi che i sa canna totu’ is contribulaus virtus, psalmorum martirizaus, |
| 320 | e is iscrittus de Predi Giacu. Immoi os apu a fai biri s’onnipotenzia mia cun totu sa teologia chi pottu ananti `e is ogus, |
| 325 | chi anti a fueddai is tiaus mancai fessint a arrogus e cun s’ornamentariu, istrumentu poderosu de mimmi su Vicariu, |
| 330 | chi ad a fai ammoddiai po totu su sparimentu su coru prus azzraxau e ddu depid annichilai mancai fessi’ de stoccu |
| 335 | o chi pottid in pitturras su piu che zudda `e procu. Adduncas incumanzeus: siant iscomunigaus e anatematizzaus |
| 340 | ab homine et latae sententiae interditae suspensionis censura de ogn’incremenzia de scomunioni maggiori chi ddi fessi’ fruminada |
| 345 | de sa Curia de Arromas, de totu sa cambarada de is Papas e Cadrinalis cun totu’ is zaramonieris; ddu nau e d’arrapitu: |
| 350 | chi siant iscomunigaus e anatematizzaus totu’ is chi funti brintaus in s’ecca de su Vicariu, chi no ddui sia’ divariu |
| 355 | in peruna professioni, siad in gradu e condizioni; siant iscomunigaus e anatematizzaus totu’ is capus de i’ ladronis… |
| 360 | crobettoris e ischidonis (e po cussu in custa ‘idda inci a’ tanti bribbantis…) a chini scidiad e scidi su chi mind’anti liau |
| 365 | e no dd’ad arrellatau. Siant iscomunigaus e anatematizzaus is chi anti donau aggiudu o calincunu cunzillu, |
| 370 | sia’ mannu o sia’ pittiu sia’ babbu o sia’ fillu, e candu si nau a totus s’ad a intendi de seguru mascus e feminas puru. |
| 375 | E si de is pegus mius algunu nd’ant ‘occiu, ad essi iscomunigau chini totu nd’a’ pappau, siad a prangiu siad a cena |
| 380 | e ad a patí sa pena, comenti chi essi’ pisciau in su Santa Santorum, nihilis mutationis percussione clericorum, |
| 385 | che chi mi essi scorriau fattu a beffa e accracaxau. Siant iscomunigaus e anatematizzaus a chini nd’ a’ fattu prexu, |
| 390 | siad accanta o siad attesu, is chi sindi funti arrisius e is chi sind’ant a arrí e de manera chi passi’ sa scomunioni |
| 395 | de is babbais a is mammais, de generazioni in generazioni, e po chi totu’ cantus atturinti beni ligaus ddus intregu a Berzebù, |
| 400 | su cumandanti generali de totu’ cantu’ is tiaus, po chi ddus accudad issu, missus et mincidissus, dracones et omnes abissus |
| 405 | spiritus procellosus, strepitus et stridores dentiun blansphemantium et stridentium, po chi siant abruschiaus comenti abruschiant is procus, |
| 410 | supter, supra, inter et foris in carbonibus desolatoris… ca seu totu strologau de candu mind’anti furau is crabas e is brabeis. |
| 415 | Po chi no pozzanta prusu rapinai facci a susu chi middus cabint a fundu in tenebras interiores po no biri pru’ su mundu. |
| 420 | Ddus truméntinti donnia dí a mangianu e a merí cun centu e unu martoriu po chi zerrint aggitoriu. E in fini de totu custu, |
| 425 | po chi mroxanta de assustu, ant’essi de totu is cresias de is biddas e de Casteddu toccadas a son’ ‘e mottu is campanas a matteddu, |
| 430 | e de morus e de cristianus de trucus e prubicanus, e po essi de sinnali inci ‘ettu is candebeddas, sa stoba e su missabi |
| 435 | e streppus cantu ddu’adi po chi siant appatigaus, e aici s’ant a appatigai, fillus de perdizioni, maledictus in igne eternum |
| 440 | cun malis et tentationis et stercus demoniorum. Tronus, lampus e straccía e bentus de donnia genia ddus pozzant accumpangiai |
| 445 | et in testimonium veritatis siant cum malandrinis acqua, sulfur et ignis, et geennam sempiterna, chi no sciu ita tiau ad essi, |
| 450 | et cum omnibus perditis, de su chi apu nau innantis diabolibus et spiritis, rumoribus et terremotus tengant a bius i a mottus |
| 455 | eorundem et ipsorum per omnia secula seculorum. E ita penzastis ca brullammu o mi pigastis po maccu candu si predicammu? |
| 460 | No e’ nudda ancora su sciaccu: gei mi dd’eis a nai totu sa chiriella candu fetti si scongiuru cun cust’atera bagatella |
| 465 | chi no dd’eis a agatai nimmancu me in su Credu. Immoi gei nd’eis a intendi fràsias e maladizionis de s’annu de Mrechisedecu, |
| 470 | de candu in su traberecu su babbu nostu Adamu ía frastimau su fini de Martini e de Gaini cun totu s’arrazza insoru. |
| 475 | Immoi ‘ollu bi’ su coru de su prus prepotenti, chin’ad essi aici balenti de no si spiridai de sa frozza de is frastimus |
| 480 | chi os apu a brabattai: surgite ungues et angues et latrones et furuncos repetunde de abitaculis et in sordibus sordescant |
| 485 | et nunquam compungimini moriant impenitentes et non amplius revertimini, surgite de aquilonibus et omnibus contremniscite, |
| 490 | chi a zicchirriu de is barras pozzais isciampittai et oculis sprepeddatis de crobus e istoris sint in cornibus fruconatis |
| 495 | et Satanas a sinistris quadrigentos comburescant et mulieres necaturas ca funt eguas pibirudas sen’ `e nisciunu arreparu, |
| 500 | disperdantur, percutiantur malus genus viperarum. Scimbulatis et legatis hominis et feminibus comenti mallant i’ bois. |
| 505 | Truncus i àstuas bóghinti e pampas de fogu biu, Cum funibus accollaturas in speluncam sempiternam nunqua foras fugaturas. |
| 510 | Surgite, Baalam, de fornacibus, totu cantu sa canaglia crucifigite latrones qui Vicarium furaverunt et omnibus disperdimini |
| 515 | nisi totum reliquimini unde, tunde, disurpare, contristatus stimulantium nec quemque salvos fieri eorundem ac flagellis |
| 520 | animis et corporibus frigoris et tempestate fame, sitii et nuditate et nunquam pace in eis, po sémpiri accabbeis. |
| 525 | Po totu su chi eis fattu chi totu’ is canis de prazza osi cruxanta avattu e si sigant aundi seis. Una passada `e tronus |
| 530 | os abruxi’ bius e bonus e fattus a muzioni, ancu sind’arrua’ s”omu e sindi ‘oghinti a marroni, chi si bianta camminendu |
| 535 | cun sa conca ‘e su ‘enugu e in su camminu paris os isdollocheis su zugu, fazzais arrastu ‘e crabu i arrastu `e mraxani, |
| 540 | sindi tiri’ donnia cani un’ancodeddu `e croxu i a pedra su ‘ixinau si tirid a mottroxu, e donnia ‘otta chi andais |
| 545 | a ciccai femina allena po fai su mabi crabinu cussa cosa chi pottais no indedd’ ‘ogheis prusu e che is canis accrobaus |
| 550 | attureis totu e i’ dusu. Sempiri chi éis a bassi po fai acciappa o a pastorai, is budellus inní e totu sindi pozzant abasciai |
| 555 | e si pongiad unu ‘entu chi osi pesid a boai che i sa folla ‘e su sramentu. Ancu fazzais unu sattu de sa punta prus in attu |
| 560 | chi sindi ‘oddant a cullera e donni’ otta chi a su prossimu éis a disigiai mabi sa sangia, fillus mius, sindi ‘oghint a cungiabi |
| 565 | e pudesciais a bius. Su priogu e su fadigu osi cruxad a muntoni comenti su grugulloni ddui currid a su trigu. |
| 570 | Sempiri siais isconzolaus, tristus, sena accunnotu, unu fàmini osi ‘engiada chi osaterus e totu osi cumanzeis a mussius |
| 575 | e si enga’ gana `e attrippai a chini si ‘onad a pappai. E po podi deu cannosci cust’arrazza de furuncus si ‘essa’ corru’ de mascu |
| 580 | e ungheddas de mobenti. Satana, brutta bestia, cun arrabiu e furori si ‘onga’ sémpiri molestia. S’enemigu `e su Signori |
| 585 | osi tenti’ de manera chi mammas, babbus e fillus totus a cropus de obrada osi segheis i’ cillus. Aici ad essi su fini, |
| 590 | aici ad a morri chini, o cunzillau o imbiau, is crabas ind’a’ liau e is brabeis de Predi Antiogu, chi paxi no ad a tenni |
| 595 | ni arraposu in logu. Custu serba’ po is mascus. It’ap’ a nai immoi a is eguas colludas? Minci e chi si a’ parau! |
| 600 | Gei nd’éis cundiu sa ‘idda cun centumilla maneras de lussuria e disonestadi! Tengu finzas bregungia de ddu nai me in s’Artari: |
| 605 | sindi andais a Casteddu, it’anca feis me inní? Na’ c’andais a srebí; unu tiau, a bagassai! E finzas po tres arriabis |
| 610 | osi feis iscrapuddai de pustis chi su sodrau, su sennori cavalleri os’ant appiccigau su mabi furisteri. |
| 615 | E immoi a intru ‘e ‘idda, ita manera e’ custa, ita tiau de farringiu? Totu su logu e’ pringiu e accanta de iscioppai. |
| 620 | Candu mai custu s’e’ biu: is bagadias angiadas! Eguas de su dimoniu, anch’e’ su matrimoniu e is cartas de isposai? |
| 625 | Minci e chini s’ad isbiddiau e pottau a segu’ de carru! E bosu Santu Luxori, chi seis su protettori e su Santu miu diciosu, |
| 630 | chi seis tantu poderosu in celu, in terra e mari, fadeimiddu su favori: chi totus de su puntori mroxanta conca a pari. |
| 635 | Mirai chi siddu nau: si e’ chi middu fei’ tenni, po essi meraculosu éis a cannosci a mimmi. Os apu a fai una festa |
| 640 | mancai de cad’ ‘e s’azza, ddu ad a essi donnia arrazza de genti furistera, ddu ad a benni po finzas mrachesus de Casteddu, |
| 645 | ddu ad a essi brufessioni cun suittu e tamburinu, guettus e fogadoni. Mirai, si miticoi no m’alcanzais sa grazia, |
| 650 | no éus a andai cetta-cetta cun esperus e cumpretas, e pigu a Santu Cristou e bosu me in su nicciu abarrais sou sou. |
| 655 | E un’atera cosa puru: osi fazzu abarrai seri’ ‘e lantia a su scuru. E osaterus, beccus futtudus, ancora seis tostaus? |
| 660 | Deu s’abettu, labai! Ni cun Santus, ni cun tiaus no nci brulleis meda, asinuncas oi e totu ind’éis a torrai sa sceda, |
| 665 | e s’apu a biri a bacceddus, fattus a cancarroni, morendu me in sa ‘ia seria de curifessioni. O creestis ca brullammu? |
| 670 | Oh, ita mobentis chi seis! Eppuru gei ddu sciéis chi su carattiri miu teni’ s’autoridadi de torrai su mottu a biu. |
| 675 | Ellu e duncas? It’ e’ custu? Malignus e discannotus, chi ‘olleis degumai po finzas is sazerdotus?! |
Extret de http://www.prediantiogu.it/ . Traducció lliure al català de la Introducció de Jordi Saumell.