“Incendi a l’oliverar”, un article de 1971 de Maurice Le Lannou plenament actual

L’article que us oferim a continuació el va escriure l’octubre de 1971 el geògraf Maurice Le Lannou, bon coneixedor de l’illa després de llargues estades de recerca a Sardenya durant els anys 30. De fet, l’article es troba recopilat  en una edició recent de la seva obra “Pastors i pagesos de Sardenya”, de la qual recentment us havíem parlat a TERRASARDA.

Em va sorprende l’article, a primer cop d’ull, per l’actualitat d’alguns dels temes que tracta. Els incendis, l’especulació immobiliària dels continentals, les lleis agràries injustes són temes encara molt recurrents a l’illa. Fins i tot, la part que em obviat de l’article, pertanyent a les indústries incipient als anys 70 de Sardenya, es troben avui en dia totalment d’actualitat, desgraciadament degut a la seva situació tan precària. Així doncs, amb totes les diferències i imprecisions que es vulgui (va ser escrit fa més de 30 anys!), creiem que és una lectura força interessant per qui conegui i s’estimi l’illa.

Incendi sardenya

L’incendi a l’oliverar (publicat a Le Monde ¾ d’octubre de 1971) – Maurice Le Lannou

Extraordinària coincidència: feta expressament, semblaria, per testimoniar la permanença de la geografia! En aquest final d’estiu Sardenya s’afanya a celebrar el centenari del naixement de la Gracia Deledda, premi Nobel de literatura el 1926: l’escriptora de Núgoro descriu amb tanta força i tant dramatisme els grans incendis – accidentals o criminals- de les muntanyes de l’illa; i avui, 1971, l’illa es troba tota coberta de cendres encara calentes.

Per fer-nos una idea d’aquests paisatges anihilats pel foc aquest agost passat podria citar L’incendi a l’oliverar, una de les seves novel.les més belles, publicada el 1917: “Els cims on encara cremaven els arbres el foc semblava sorgir de la mateixa terra, gairebé com si hi hagués un cràter obert, mentre als vessants ja cremats de les valls sagnaven els solcs encara coberts de brases, com ferides sobre un tors humà ferit de mort.

OrtobenePer dir la veritat, tota la Itàlia meridional ha cremat aquest estiu, i certament menys per culpa d’una llarguíssima sequera que… d’una llei sobre els contractes agraris. Aquesta, molt recent, suposa un atac directe a la llibertat del propietari no cultivador que de fet l’expropia de la terra.  A aquesta víctima de la nova llei no li queda altre remei, per provar de desencoratjar el possible comprador, que calar-li foc. No hi ha dubte del caràcter voluntari, no accidental, dels incendis que han devastat la península i les illes. Però Sardenya ha estat tocada més que qualsevol altra lloc: l’illa és la gran terra de l’economia pastoral, criadora de dos mil.lions i mig d’ovelles, on la incertesa de les pluges pot convertir les pastures en totalment insuficients i fer del pastor enemic aferrissat de l’arbres i el maquis. El foc, al camp sard, no molesta a molts, perquè estèn els espais de la transumància i prepara per la tardor bons terrenys per llaurar. Aquests elements així de complexos i entrellaçats han afavorit el gegantesc incendi que no només ha devorat el maquis sinó també boscos d’alzines sureres, vinyes i oliverars.

(…) L’incendi més espectacular ha estat sense dubte aquell de l’Ortobene, la muntanya sagrada que domina Núgoro, i que no és, amb el seu mantell d’alzines sureres, un terreny pastoral. Aquí entren en joc les prohibicions d’edificació i els grans interessos que hi ha al darrere. El lloc és d’una bellesa extraordinària. Dos hotels i alguna casa sorgeixen al cim, des de la qual es veu una gran part de l’illa. Altres construccions podrien haver vingut darrere, ja que els especuladors continentals presionen als propietaris, temptats per aquesta fortuna. Però existeix una llei, que vol salvaguardar allò que queda d’aquest patrimoni públic. Els desacords són molts: i l’incendi, que només s’ha aturar a les portes de Núgoro, a pocs metres de l’Església de la Solitud on, des del 1958, reposen les cendres de Grazia Deledda, és el resultat d’una sèrie intricada de males intencions en què el pastor no hi té res a veure.

Apagat el foc de l’Ortobene, s’han encès animades disputes. S’ha proposat d’expropiar aquests terrenys – dels quals només 35 ha. són de propietat municipal – per assegurar així la reforestació i preparar la creació d’infrastructures d’esbarjo. Però qui podrà gaudir d’aquesta muntanya suburbana?. El bosc comunal, transformat per carreteres i fonts, no serviria per altra cosa que per atreure els automovilistes de diumenge de la ciutat veïna. Hotels i torres basats en el model de Costa Esmeralda pendrien l’Ortobene als sards per llogar-lo als rics d’ultramar. Quina és la solució, aquí, que podria anar bé als sard i al pobre? Cal per força obviar  els habitants per planificar correctament l’organització del territori? En el fons, és aquest el gran problema que se li presenta a Sardenya, més enllà de les polítiques turístiques. (…)

(…) Al sud d’Europa, Sardenya no és altra cosa que un cas límit (…) La vella terra dels sards continua justaposant, sense integrar-los, paisatges antagonistes. I continua també a resistir al conquistador. No és només l’oposició d’alguns pescadors a la que es deu la decisió, presa pel govern de Roma, de bloquejar el projecte per construir una refineria que, instal.lada a Portovesme, hauria de convertir el cru del Sàhara per vendre després els seus productes a França i Europa; és també i sobretot gràcies a l’acció dels sindicats, que acusen a les grans empreses de capital extranger de ser poc generoses en quan a llocs de treball, escassament influents sobre l’economia de la terra que les allotja i, tot sumat, inadequades per afavorir els projectes humans d’una veritable organització del territori.

Síntesi traduïda al català per Jordi Saumell

ALTRES POSTS A TERRASARDA: Un llibre revelador sobre la Sardenya dels anys 30: “Pastors i pagesos de Sardenya”, de Maurice le Lannou


About The Author

Comments

Leave a Reply