Nous descobriments espectaculars del neolític a Sardenya

neolitic1Constantment apareixen a la premsa sarda noves troballes arqueològiques arreu de l’illa. No és gens estrany, veient la intensa història i l’ocupació des d’antic a l’illa, així com l’orografia feréstega amb zones de difícil accés avui en dia totalment despoblades. Però recentment s’han fet dues troballes per equips de recerca que trenquen l’habitual:

Un espai de culte del neolític a dins d’unes coves al Sarcidano i la Barbagia

A l’interior de 12 coves un equip d’arqueòlegs de Casteddu guiats per la geòloga Giusi Gradoli han trobat els llocs de culte de l’home del Neolític, fins ara inviolats.

L’equi de recerca es va endinsar terra endins buscant pintures rupestres, testimonis del passat impresos per homes i dones sobre parets de roca. I van buscar “els quadres dels antics”,  però mai es pensaven que trobarien el paradís dels neolítics. Dotze cavitats, gran part d’elles inexplorades, i també inviolades. Els descobridors les han clavificat com a “Coves de culte”. Dins d’elles el temps ha quedat aturat durant 6.000 anys. Una descoberta considerada exepcional que ja ha fet la volta al món després d’haver estat anunciada per l’artífex de la troballa, la geòloga Giusi Gradolo.

Per primer cop a Sardenya i també a l’àrea mediterrània (segons l’arquòleg Robin Skeatse) s’han trobat tants llocs de culte neolític i en una tipologia tan variada de coves, però sobretot mai s’havien trobar inviolades. Es tracta d’un context únic que permetrà aplicar les tècniques més modernes de recerca gràcies a les quals podrem estudiar aquests importants jaciments del neolític inferior i mig-inferior, segons explica Gradoli.

Gradoli explica com va anar la descoberta: ” La recerca va començar quatre anys després de trobar les primeres pintures rupestres. Quan per primer cop ens vam endinsar en aquells llocs utilitzats pels nostres avantpassats, no negaré que vam plorar. Potser només els que estudiem l’arqueologia, les civilitzacions del passat podem compendre quanta emoció se sent ens er els primers en veure, observar, tocar amb les nostres mans aquests ambients.

Entre altres coses, eren difícilment identificables des de fora perquè els accessos eren estretes escletxes, gairebé impossibles de superar. En una d’aquestes hi vaig entrar fàcilment, mentre que la sortida em va crear diverses dificultats fins al punt d’haver de fer el ratolí. Vaig sortir adoptant una posició fetal i allargant un braç, com tot sovint fan les criatures al néixer. Era una cova preciosa, una de les moltes descobertes al Sarcidano i a la Barbagia de Seulo. Ens aixecàvem a les quatre del matí perquè no ens seguissin, i sortiem quan es feia fosc. Una nit, després d’haver identificat el lloc amb les cartes geomòrfiques i la fotografia aèria, vam arribar a l’entrada d’una d’aquestes coves. Vam entrar primer els peus per mirar-ne la fondària, ja que no es veia res. Hi vam fer un cop d’ull i deseguida ens vam adonar que era un d’aquells llocs on el món dels vius entre a les entranyes de la terra, passant de la vida a la mort, com ho entenien al Neolític. I aquella cova era exactament aixó. Les parets eren vermells, però no era òxid de ferro.  El terra estava recobert de pedres no treballades, caigudes de la cova però sistematitzades pels homes. Li vaig demanar al fotògraf que fés moltes fotos. Al laboratori, vam poder veure totes les seves particolaritats: un nínxol en forma de vagina, així era l’entrada. Al costat dues cascades, al centre un pou per recollir l’aigua. I al costat una sepultura. I vam tornar, a la cova. El pou feia un metre i mig i sobre, sobre la paret, mig amagat per un vel de calç blanca, una panell amb pinture negres d’art rupestre. Raríssim. Vam enviar ràpidament les fotografies a Robert Bednarik, un expert internacional en art rupestre. La seva resposta ha confirmat la nostra hipòtesi: aquells signes havien estat traçats per la mà d’un home adult amb signe discontinu. Allò que es veu és una figura antropomorfa, un home amb el rostre animal o potser amb una màscara ornamentada amb banyes que recorda als “bous d’Ottana”. A la mà un arc, al costat de la figura, potser animals. Caldrà estudiar-ho i analitzar-ho.”

Aquest juliol començaven els treballs de recerca amb un equip multidisciplinar de 30 investigadors, finançat fins i tot per el British Academy of Humanity de Londres. Gradoli explica que “Es tornarà a entrar a les dues sales principals on hi ha troballes excepcionals. A la primera estança el terra era totalment cobert de cendres i restes d’óssos humans, i recipients de ceràmica impresa, això vol dir amb marques incisives amb el cardium o punta d’ós, obsidiana o sílex. Probablement en aquest espai s’hi cremaven els cossos dels morts, tot i que encarà no s’ha pogut trobar una interpretació correcta. Després d’aquesta estança n’hi havia una altra a la qual s’accedia baixant un graó de 80 cms. i entrant per una escletxa. Era circular, tres vegades més gran que la primera. Amb moltes columnes als voltants. Estalagtites i estalagmites unides. I després tanta ceràmica i fogueres. En els recipients óssos d’animals, de senglar i cabra, i possiblement d’un ungulat. I També fruits diversos de mar. Es pensa que potser eren dels banquets, de les festes rituals per saludar els morts. Inclosa la dona amb el seu fill que reposen en una de les tombes descobertes per l’equip”.

Versió íntegra en italià d’Andrea Piras, al diari L’Unione Sarda
Traducció resumida al català de Jordi Saumell

Contusu.it

Una descoberta en una cova fa retrocedir 200 anys la civilització nuràgica

covaneolitic1Per altra banda, en una cova del Sulcis prop de Santadi s’han trobat les traces del més antic assentament nuràgic fins ara trobat a l’illa. Un equip d’arqueòlegs guiats per Giuseppa Tanda ha descobert una escala de pedra i gran quantitat de fragments de ceràmica que fan retrotreure 200 anys el període nuràgic fins avui entre el 1.600 a.C. i l’època púnica. L’anàlisi del Carboni 14 data el jaciment de Monte Meana aproximadament al 3.800 a.C. La mateixa cova havia estat habitada en època neolítica.

Font: L’Unione Sarda

Traducció al català de Jordi Saumell


About The Author

Comments

Leave a Reply