Passió Per Sardenya...

TERRASARDA vol ser un espai de trobada pels qui ens estimem Sardenya. Són tantes les emocions que produeix aquesta terra que sempre se'n vol més: la gent, les muntanyes i el mar, la seva història mil.lenària, el bon menjar i beure, la passió que senten les sardes i els sards pel seu país... A la nostra pàgina hi trobareu informació que anem recollint en els nostres viatges i d'altra que ens proporcionen els nostres companys i companyes sards.

Guestbook

Contos e paristorias de Santu Paulu de Monti / Contes i llegendes de Sant Pau de Monti

Posted By on febrer 29, 2012

Santu Paulu de Monti és un santuari situat al bell mig de les muntanyes de la Gaddura. Un lloc preciós i molt estimat per la gent de la zona, que al llarg dels segles ha anat acumulant històries i més històries…Els contes eren escrits originàriament en italià per Gino Bottiglioni al llibre Leggende e Tradizioni di Sardegna, traduïts al sard pels Paser (Othieri), i finalment traduïts al català per Jordi Saumell.

Santu Paulu de Monti est unu santuariu situadu a su bellu mesu de sas montagnas de sa Gaddura. Unu logu pretziosu e meda amadu pro sa gente de sa zona, chi a su largu de sos sèculos at andadu accumulende istòrias e prus istòrias… Sos contos e paristorias presentes in custa pagina, pro sa bona parte, nde sun bogados dae su liberu de Gino Bottiglioni – Leggende e Tradizioni di Sardegna – e boltados in sardu logudoresu dai Paser (Othieri). Boltadu in cadelanu de Jordi Saumell.

CATALÀ

EL TURÓ DEL BISBE

Era el tretze de setembre, el dia de la festa de Sant Pau de Monti. Hi acudia gent de tota Sardenya, i davant de l’església ja s’hi veia un munt de fusells i armes de tot tipus. La gent, al costat de l’esglèsia, esperava el bisbe i els altres sacerdots pel servei.

En aquestes que el bisbe i tots els altres arriben a un indret des d’on es veia l’esglèsia molt llunyana. Ell bisbe, al veure això,  cansat com estava del camí, va  espetar: – A bon lloc t’han posat! No és millor el meu porxo???.

Encara no havia acabat de dir aquestes paraules, que el veuen transformar-se en un turó juntament amb tots els mossens que eren amb ell.

Avui en dia en aquest lloc encara es veu un montícul gran que és el bisbe i d’altres de més xics que són els capellans.

ELS MIRACLES DE SANT PAU DE MONTI

I

Un dia, sobre les escales de l’església de Sant Pau, hi havia una dona asseguda, donant el pit al seu fill. En aquestes que va caure el batall de la campana i copejà al cap del nen, i després acabà clavat un metre sota terra. La dona va quedar meravellada al veure que el batall no havia fet cap mal a la criatura.

II

Una vegada, un que s’havia salvat d’una malaltia molt greu, va fer els vots d’anar descalç i sense barret a l’esglèsia de Sant Pau de Monti, el dia de la festa.

La matinada del dia de la festa, l’home va ensellar el cavall, va posar als arreus les botes, la barretina i una mica de provisions i es va encaminar descalç i sense barret tal i com havia promès, caminant darrera el cavall.

Després d’unes quantes hores, l’home arribà a l’indret on havia de prendre la carretereta que portava a l’esglèsia de Sant Pau, que com cada any, era plena de gent que hi acudia desde tots els racons de Sardenya per festejar el Sant.

En aquest punt, l’home se sentí humil.liat i tingué vergonya de transitar entre tota aquesta gent en aquest estat. Es parà un moment, agafà les botes i la barretina dels arreus, se’ls posà, muntà a cavall i continuà el viatge.

Tot just l’animal prengué la carretereta, es fermà i no es mogué més. Tothom qui passava preguntava a l’home a cavall, però tan ell com el mateix cavall estaven paralitzats i no reeixien a moure res més que no fos els ulls. Molta de la gent, pensant que era un vot al Sant, seguien el seu camí; d’altres se li van acostar i li van començar a fer preguntes i ell, amb el moviment dels ulls, després d’una bona estona, els hi va fer comprendre que li havien de treure les botes i la barretina i fer-lo baixar del cavall.

Tot just posà els peus a terra, com si fós màgia el cavall es mogué i ell s’ajupí a terra, tot dient: – Ara sí, Sant Pau meu, que us crec – i continuà el seu camí, descalç i sense barret, per complir la seva promesa.

  

SARD

Su montiju de su piscamu

Fit su treighi de cabidanni, sa die de sa festa de Santu Paulu de Monti. Sa zente acudiat dai ogni logu de sa Sardigna e addainanti de sa cheja b’aiat già unu muntone de fusiles e armas de ogni manera. Sa zente, accultzu a sa cheja, fit isetende su piscamu e-i sos ateros peideros pro sa funtzione.

Acò chi su piscamu, cun totu sos ateros, giompet a unu giassu da’ inue atesu atesu si bidiat sa cheja propriu in unu fossu. Isse, ai custa vista, istracu comente fit dae su caminu, ch’ ‘essit nelzende: – In bellu logu ti che ses posta! E no est menzus sa lolla mia? – No aiat mancu agabbadu de narrer cussas peraulas, chi lu bident tramudendesi in unu montiju cun totu sos peideros chi fint cun isse.
Ancora oe in cussu logu si bidet unu montiju mannu chi est su piscamu e tantos ateros pius minores chi sun sos peideros.

 Sos meraculos de santu Paulu ‘e Monti

I

Una die, subra sas iscalinas de sa cheja de Santu Paulu, b’aiat una femina setzida, dende sa tita a su fizu.

Acò chi nde falat su pirone de sa campana chi dat a conca a su pitzinnu e si ch’infischit unu metro suta terra. Sa meraviza e s’ajubore de sa fémina cando s’est abbista chi su pirone no aiat causadu perunu dannu a sa criadura.

II

Una ‘olta, unu chi si fit salvadu dai una maladia meda grae, fateit votu de andare iscultzu e iscabiddadu a sa cheja de santu Paulu de Monti, propriu sa die de sa festa.

A s’avreschida de sa die de sa festa, s’òmine seddeit su caddu, che ponzeit in sa bertula sos botes, sa berrita e unu pagu de provvistas e s’incamineit iscultzu e iscabiddadu comente aiat promissu, tirendesi infatu su caddu. Posca de chalchi ora, s’òmine giompeit a su giassu inue deviat imbucare s’istradone pro arrivare a sa cheja de santu Paulu, chi, che a dogn’annu, fit pienu de zente acudida da’ ogni parte de Sardigna pro festare su Santu. S’òmine ai custu puntu, si senteit umiliadu e apeit birgonza de colare in mesu a totu cussa zente in cuss’istadu. Si frimmat un’iscuta, nde ‘ogat sos botes e-i sa berrita dae sa bertula, si los bestit, setzit a caddu e prosighit su viagiu. S’animale apenas ch’at imbucadu s’istradone, s’est impuntadu e non s’est mòvidu prusu. Totu sos chi colaiant, preguntaiant s’òmine a caddu, ma isse puru che-i su caddu pariat paralizadu e no resessiat a mover nudda francu de sos ojos. Zente meda cretende ch’esserat unu votu a su Santu sighiant in su caminu issoro, mentres chi ateros s’acultzient e comintzeint a li fagher preguntas e isse cun su movimentu de sos ojos, posca de tantu, lis fateit cumprendere de nde li ‘ogare sos botes e-i sa berrita e de nde lu falare dai caddu. Apenas postos sos pes in terra, comente pro majia su caddu si fueit e isse, basende su terrinu, nelzeit: – Como si, santu Paulu meu, chi bos creo – e sigheit su caminu, iscultzu e iscabiddadu pro cumprire sa promissa.

http://www.webalice.it/ilquintomoro/

Un català a les festes de Sant Antoni i Sant Sebastià: Otzana, terra de boes e merdules (I)

Posted By on febrer 21, 2012

Otzana, 15 de gener de 2012, 23:30. Els carrers del poble estan tranquils i no hi ha quasi moviment als pocs bars que resten oberts. Gairebé ningú transita en cotxe. No sembla que demà comenci una de les celebracions més intenses de tot el calendari: su carrasegare, el carnaval. Un cotxe que he aturat m’acompanya amablement fins a la carretera que m’ha de retornar a l’autovia, direcció Núgoro. No havia d’entrar al poble, a l’Hotel Funtana e Donne s’hi accedeix directament des de la mateixa carretera, em diuen. A l’Hotel rural, acaben de sopar una vintena de persones d’un grup folklòric de Núgoro i es disposen a tornar a casa. El propietari, un parell d’amics i jo mateix ens quedem a la barra del petit bar. Només ens relaciona l’amic que m’ha recomanat l’Hotel, en Matteo, però ja n’hi ha prou per entretindre’ns xerrant una hora llarga, assaborint un mirto o un bon got de vi, tot i el cansament i l’excès de feina d’algun dels presents, organitzadors actius d’aquestes festes. Demà comença el carnaval.

Un dels pobles de Sardenya on es viu més intensament el carrasegare és Otzana, un petit poblet d’uns 2.500 habitants situat als límits de la Barbàgia, en una zona planera travessada pel riu Tirso i on els rigors climàtics no es fan sentir tant, però que encara conserva vives moltes de les seves antigues tradicions agropastorals.

     

Arribar a Otzana des de qualsevol punt de Sardenya és relativament senzill. El poble es troba al peu de la carretera de Núgoro i es divisa fàcilment per la conegudíssima xemeneia de la seva refineria. Sí, sí, una refineria petrolífera instal.lada fa unes quantes dècades al bell mig de l’illa aprofitant el curs del riu; no cal ni dir que avui en dia es troba totalment en decliu.

Una opció senzilla per allotjar-se és l’Hotel Funtana e Donne, un hotel rural de dimensions considerables obert tot l’any i d’ambient agradable. S’hi accedeix des d’un trencall a la mateixa autovia, on a vegades els carabinieri aprofiten per fer-hi controls. Des del mateix hotel, una petita carretera local porta al bell mig del poble sense haver d’agafar l’autovia, una opció interessant en estalvi de temps i per aquells a qui ens agrada una mica massa el got en aquests dies de festa i disbauxa.

Les diverses celebracions carnavalesques d’Otzana són molt renomades arreu de Sardenya, i els seus “Boes e Merdules” de la “fauna” més autèntica i particular. Les seves són manifestacions conegudes de molt antic i unes de les poques a les quals tothom els hi reconeix autenticitat; vaja, que no recau sobre les festes d’Otzana i els seus elements més característics cap tipus de sospita de ser una “tradició inventada”. I realment quan veus “sa prima essida” (la primera eixida) dels Boes e Merdules entens que allò és un sentiment que la gent de Otzana porta ben endins i que es transmet de generació en generació des de fa segles.

Al centre d’Otzana, una mena de plaça amb diversos bars i altres negocis, hi destaca l’imponent esglèsia romànica de Sant Nicolau, construïda al segle XII amb blocs de granit de colors foscos. És un dels exemples més destacats del romànic d’influència pisana a l’illa, i la seva situació elevada encara la fa lluir més; desgraciadament, la part de l’absis queda una mica amagada i no se’n pot gaudir d’una vista completa.

És en aquesta plaça central on comença el carrasegare otzanès. I tot comença el 16 de gener al vespre, la vigília de Sant Antoni; durant dies, i principalment a primera hora de la tarda del mateix dia setze, la gent del poble amuntega tones de llenya per fer un gran foc, “Su Ogulone”, que s’encendrà una mica abans no es faci fosc. És una tradició estesa en molts pobles de Sardenya i molt viscuda pels convilatans, i un espectacle de colors i sentiments.

Des de l’hora del vermut em fa d’anfitrió en Gianmarco, la ” boghe” (veu) dels Tenores Santa Maria d’Otzana, a qui havia conegut la nit abans a l’hotel. Amb ell vaig poder escoltar bona música sarda tradicional al bar “Battor moros” i vaig poder entendre una mica més com funcionava “sa prima essida” i el carnaval en general a Otzana. Ell hi participa activament, desfilant, i després de dinar s’ha d’anar a preparar per endosar-se la pesada i tradicional indumentària; com tants altres homes i dones de totes les edats, aquests dies les emocions es viuen intensament al saber-se continuadors d’unes tradicions i costums que agrada remuntar fins a la civilització nuràgica.

     

L’ambient d’euforia i d’alegria es fa evident per tot el poble ja des del migdia. A la plaça, s’hi instal.len diverses paradetes: de menjar, de productes típics, d’artesania… Diverses cases dels voltants del centre històric es troben obertes i venen productes artesanals relacionats amb el carnaval o amb Sardenya; són dies en què els artesans de la fusta i d’altres oficis poden presumir de les seves elaboradíssimes peces. Amunt i avall no paren de transitar tractors amb remolcs carregats de llenya i de joves emmascarats, que van a abocar a la foguera; allà, una màquina excavadora va apilant els gegantins troncs de pi i les arrels potser centenàries de més d’un arbre. Un joc una mica perillós pel gran nombre de persones al voltant de la plaça, però que forma part de la festa i es viu amb molta alegria i diversió.

El transitar de gent és cada cop més intens, tot i que no tan exagerat com l’any passat, que coincidia en diumenge, em diuen. En tot cas, el públic vilatà, illenc i estranger, i un bon nombre de fotògrafs omplen el centre del poble. La canalla i el jovent guaita en grup l’espectacle des de la proximitat de l’esglèsia, allunyants com cal dels sempre controladors pares i mares. Tothom està impacient per encendre la foguera, però encara queden els últims retocs: lligar al capdamunt un parell de màscares fetes en fusta, en un acte de valentia masculina, trescant per entremig dels troncs que remena l’excavadora.

Aviat ens reunim una bona colla d’amics de diversa procedència: els  fotògrafs de la Marmidda. Emmanuelle Secci i  Matteo Setzu, i un altre company fotògraf del País Basc, seguidors acèrrims del carrasegare i altres mil celebracions i esdeveniments de l’illa; en Cristiano i la Ljuba, i en Franco Maritatto, que ens fa d’esplèndid anfitrió la resta de jornada; la Claudia Aru i en Quilo, amb qui ens retrobem quan la nit ja ha caigut. Fins i tot en Marco Antoni Pani s’atura per saludar-nos, en la seva cursa frenètica buscant localitzacions per les muntanyes i pobles de la Barbàgia. Amb tots ells, i una bona colla més de companys i companyes d’Otzana i d’arreu, passem l’horeta que falta fins a l’encesa del foc, que coincideix amb els últims raigs de sol del dia.

Dit i fet, després de la funció religiosa el mossèn es dirigeix a tota velocitat a beneir Su ‘Ogulone, i gairebé tot seguit les màscares surten dels carrers del poble per anar-se concentrant al voltant del foc. La música, el foc, el dringar de les esquelles, l’eufòria de la gent, les màscares i les cares pintades de negre … tot et fa sentir com en un núvol, com si el teu cos fos aquí però la ment es remuntés a temps molt antics.

Un cop acabada l’exhibició, toca divertir-se, i pintar-se la cara, i conèixer gent i noves històries. Com la d’un periodista belga, sorprès per la festa i l’hospitalitat, a qui amb molt d’interès (i poc encert!) vaig intentar fer de traductor i explicar com es viuen les tradicions a Sardenya. Espero que hagi esborrat tot el que va gravar!. O la d’en Gesu, un jubilat que treballa la fusta i amb molta afició a l’aiguardent i a Mussolini…

Encara sóc a temps, abans d’anar a descansar, de gaudir a la mateixa plaça de menjar i beure gratuït per a tothom, sigui del poble o no. Bona carn, com no pot ser d’altra manera, i bon vi per fer passar el fred, tot i la proximitat d’una foguera que encara cremarà moltes hores. Amb el bon refrigeri, i uns quants balls i volts per bars i places, només em queda agrair immensament aquest dia increïble a tota la gent d’Otzana que m’han tractar com un germà i m’han fet descobrir una de les tradicions més sorprenents de Sardenya: el carrasegare d’Otzana!

QUI ÉS QUI AL CARRASEGARE D’OTZANA

Sos Merdules, és a dir, els homes, camperols, vestits amb pells de color blanc o negre o amb vestits tradicionals masculins de la tradició local, amb la cara coberta amb màscares de fusta, sovint amb les faccions deformades. Es desplacen lentament. Amb una mà aguanten les regnes que guien Sos Boes, un o més d’un, i amb l’altra mà es recolzen en una espècie de pal que també s’utilitza per mantenir a ratlla Sos Boes.

Sos Boes usen pells d’ovella o  roba vella de la tradició local i porten una corretja a l’espatlla, generalment de cuir, de la qual pengen les campanes. Es mantenen sota les regnes del Merdule, amb la cara coberta per “sas caratzas” (màscares de fusta tallades) , amb semblança a un bòvid, amb les banyes més o menys llargues, amb dues fulles tallades al llarg dels pòmuls i una estrella a la part davantera. L’estrella representa el segell d’un artesà local d’edat.

Sa Filonzana, un home travestit, representant una dona gran a qui tothom té por; està geperuda per l’edat, sempre vestida de negre amb la cara oculta per una màscara de fusta o pintada de sutge. Prediu el futur amb el seu fus i altres instruments, i aquest depèn de la qualitat del vi que se li ofereix.

També hi ha altra fauna com Sos Porcos (els porcs), Sos Molentes (els ases), Su Cherbu (el cèrvol), Su Capprolu (el cabirol).

 http://www.carnevaleottana.it/le-maschere.html

http://www.paradisola.it/foto-sardegna/le-piu-votate

Carrasecare a Otzana / Carnaval a Otzana: Sos boes i sos merdules i moltes altres activitats! (2011)

 

Nughèdu, el poble de les cases de les fades

Posted By on febrer 3, 2012

Una de les sorpreses més agradables d’aquest darrer viatge de gener va ser la descoberta de la  molt petita i abandonada carretera que es dirigeix de la Foresta de Burgos a Nughèdu (Nughedu San Nicolò). Una zona que se situa als límits del Gocéano, tocant al Monte Acuto, terres salvatges i aspres, poblades per densos boscos i una quantitat ingent de bestiar, i poc avesades al transitar del turista. I això que és una de les zones de Sardenya més riques arqueològicament parlant, tan rica que el llistat de jaciments de cada municipi ocupa diverses pàgines.

De totes les carreteres de la zona, la que va cap al poble de Nughèdu no l’havia fet mai, tot i haver recorregut aquesta zona diverses vegades, de nord a sud i d’est a oest. I val a dir que és un espectacle des del primer quilòmetre, tant per l’abrupte i selvàtic paisatge, com per l’abundància de domus de janas i d’altres jaciments prehistòrics. Tot i que anava amb pressa perquè volia arribar a la Gaddura, em sembla recordar que per fer els escassos 15 o 20 km. que separen els dos pobles vaig trigar més d’una hora i mitja: el lloc val la pena!

Els primers quilòmetres creuem per diversos cursos d’aigua, com son els rius Mannu i Abba Niedda,  en una zona realment abrupta i de gran bellesa, que poc a poc s’allunyen vall enllà. Més enllà del paisatge abrumador encara molt verd per l’època que som, del bestiar de tota mena i els mastins que el defensen, el realment sorprenent d’aquest indret és l’abundantíssima presència de domus de janes (cases de fades) i altres elements nuràgics i prenuràgics. Dins el terme municipal de Nughèdu destaquen la necròpoli hipogèïca prehistòrica de Pianu Edras, la de s’Istria, el pou sagrat nuràgic Cuccuru Mudeju o la domus de janas que vaig poder visitar, la de Pudda (de la Gallina). Molt a prop de la zona, en terme d’Anela, hi trobem una de les necròpolis més importants de Sardenya, la de Sos Furrighesos, amb divuit tombes excavades en un vessant de muntanya. Moltes d’aquestes necròpolis  i d’altres de no tan conegudes es troben a tocar de la carretera que anem resseguint, i amb un petit esforç i a vegades gosadia (i ho dic pels gossos!) es poden visitar.

  

La domus de Janas de la Pudda es troba a peu de carretera ben arranjada per fer-hi una paradeta i fins i tot un píc-nic; res de massa espectacular ni vistós, tot en fusta. Les vistes són precioses, bàsicament grans extensions de bosc que cubreixen les valls del Gocèano. Està formada per dues domus de janas, excavades una molt a prop de l’altra i treballades amb molt detall. La més coneguda és la Domus I, que prova de reproduir l’ambient domèstic en el què havia de trobar repòs el difunt; veiem una columna a la sala principal i dos petites portes elevades que donen lloc a dues estances, on m’hi trobo uns petits rat-penats amagant-se de la llum del dia, i potser del fred. A la Domus II hi destaca un treball de canalització al voltant de la tomba per expulsar l’aigua de pluja. El jaciment se situa al IV mil.leni a.C.

Amb molt bon regust de boca, i decidit a tornar aviat per aquestes misterioses terres, arribo al petit poble de Nughèdu i la gana em fa continuar sense fer-hi la visita de cortesia. M’espera Othieri i les planes que l’envolten. Ja hi hauran altres viatges per explorar més a fons aquesta zona tan poc turística.

Podeu fer una ullada als meus anteriors posts:

Creuant els boscos del Gocèano cap a Su Burgu i el seu castell medieval

Amagant la història: unes tombes prehistòriques segellades a les muntanyes de Bonorva

Informació extreta principalment de: http://www.ssardinia.com/it/archeologia-prenuragica/cultura/archeologia/archeologia-prenuragica.html

Fotografies de Jordi Saumell i Gassó, 18 de gener de 2012.

Su costumu de Nuragus – El vestit tradicional de Nuragus

Posted By on gener 30, 2012

Nuragus és un petit poblet del Sarcidanu que encara no he tingut la fortuna de poder visitar, tot i que força camins em porten cap a ell. Quan vaig estar a Geroni ara fa un parell d’anys vaig tenir l’ocasió de conèixer el seu alcalde, l’Elia Pili, un gran enamorat de la història que està fent mans i mànigues per escatir els secrets més amagats de l’epoca medieval (i no només!) al seu poble.

Poblet a redós de Sa Jara, es creu que va ser l’antiga ciutat romana de Valentia o Balença, una mena de fort que servia per fer incursions a les terres salvatges i lliures de la Barbàgia. Sembla ser que a l’època dels Jutjats degué adquirir certa importància, que continua durant segles, segon s’està estudiant en aquests moments.

Fa pocs dies vaig passar-hi en cotxe quan anava cap a l’aeroport, i just a l’arribar a casa vaig trobar una informació molt interessant sobre els seus vestits tradicionals a la pàgina web  del Gruppo Folk Valenza, de Nuragus. La podeu llegir tot seguit en sard (és interessant observar les grans similituds en el lèxic entre el sard d’aquesta zona i el català). 

SU BESTIRI DE S’OMINI

 - Berrita a duus fundus -
In pannu o obrasci, chi beniat pinnigada in conca, in diversas maneras, segundu s’arricchesa de su meri. Asuba d’e sa berrita beniat postu unu muncadori, piegau a triangulu nau “TRUBANTI”.

- Sa Camisa -
In tela de cotoni o linu tottu plisettada e ricamada, serrada cun buttonis de oru e de prata.
- Su Cropettu -
In velludu, obrasci o pannu nieddu cun busciaccas lateralis scollau innantis, a doppiu pettus e serrau a fiancu cun buttonis de prata filegranada o cun soddus antigus fattus a buttoni.
- Is Cratzonis de arroda -
In obrasci o pannu nieddu, funti fattusu a piegas chi torranta a centru, siat sa parti de a innantis che sa parti de pala cun sancotta chi tenit beni is piegas.
-Is Cratzonis de tela -
In tela de cotoni linu meda largusu chi benint postus a intru d’e is cratzas.
- Is Cratzas -
In obrasci o pannu nieddu cun giradura in velludu ornau asutta d’e su genugu, cun striscia de velludu asutta d’e su pei
- Sa Brentera -
Est fatta de peddi lada innantis cun duas busciaccas e strinta a palas, posta tra su cropettu e is cratzonis de arroda.

 SA BESTIRI DE SA FEMMINA

 - Muncadori’e conca -
Est fattu de seda cun fundu d’arrasu tottu floriggiau.
- Muncadori mannu-
In tela de cotoni cun fundu marron floriggiau.
- Su Sciallu -
Postu in s’jerru, in cotoni o in seda tottu floriggiau et ricamau. Si poniada piegau tott’a tundu d’e sa facci.
- Sa Camisa -
In tela de cotoni o linu, est una camisa larga, tottu ricamada e traballada a’uncinettu a innantis, serrada in pettus cun buttonis d’oru e de prata.
- Palixeddas o Cropettu -
Si poniad’asuba d’e sa camisa cun ganciu de ferru cun d’unu cordoneddu, tessiu in broccau de seda o drappu de seda de is Indias e cotoni traballau coperrinti sa basi. Is colores funti usausu cun arrosas e s’arrubiu cun disegnus a froris.
- Sa Unnedda -
Fatta in medas tipus de arroba, a forma de cilindru, est longa fintzas a peis, una est in seda foloringiada meda larga in rasu biancu, et una prus fini in rasu viola cun duas fittas de velludu, s’atra in arroba niedda cun disegnus a froris a coloris de oru cun fittas de velludu. Sa unnedda est tottu plissettada, is plissettaduras funti simmetricas in sa parti centrali de ainnantis e a palas, in fundu dui funti duas fittas parallelas in velludu de seda.
- Su Deventali -
In seda cun busciaccas attaccadas, chi coberridi sa unnedda, s’atru in arroba niedda cun disegnus a froris ricamaus a manu.

 http://www.valenzafolk.com/descritz.htm

Cançó a L’Alguer, un poema d’en Rafael Sari musicat per Roberta Pastorino

Posted By on gener 3, 2012

L’altre dia vaig trobar aquesta cançó en alguerès i em va agradar molt. L’interpreta la Roberta Pastorino, musicant en Rafael Sari, un personatge alguerès molt destacat del qual la Vikipèdia en diu:

Rafael Sari (l’Alguer 1904 – 1978) fou un escriptor alguerès. Treballà com a mestre d’escola elemental i com a director de l’arxiu històric de l’Alguer. Des del 1929 publicà articles i poesies en alguerès a nombrosos diaris i revistes amb articles i poesies i obtingué diversos premis. La seva obra poètica és intimista i encara no ha estat recollida ni publicada, però és un autor molt popular a l’Alguer gràcies a que algunes composicions seves han estat musicades. També fou fundador i primer secretari del Centre d’Estudis Algueresos, amb Rafael Catardi.

 

Sa scomuniga de Predi Antiogu arrettori de Masuddas – L’excomunió del Pare Antíoc, rector de Masuddas

Posted By on desembre 26, 2011

L’escrit que us oferim és una de les poesies satíriques en llengua sarda més conegudes. L’anònim autor fa una crítica mordaç a un dels problemes de mitjan del segle XIX a Sardenya: la negativa de l’església a deixar de cobrar la dècima al conjunt de la població, després que s’aprovés una llei que abolia aquesta exacció que ja s’arrossegava des d’època medieval.

INTRODUZIOI

Sa scomùniga de Predi Antiogu arretori de Masuddas est unu poema ki còntat de su sermoni fatu de unu predi a is de Masuddas.Custu sermoni est un’imbentu poètigu, ma podit essi puru ki s’autori apat pigau su gèniu de calincunu fatu sutzèdiu deaderus e ki mancai d’apat scritu po-i stroci s’arretori de calincuna bidda.S’imprenta prus antiga esti de su 1879. In is imprentas fatas agoa s’agàtanta partis açuntas ki bèninti de su connotu boxali de sa genti.A su ki si scit, s’autori no at mai fatu imprentai custu poema, e duncas est abarrau sconnotu. Is istudiosus nanta ki siat unu poema scritu, prus o mancu, in su 1850, est a nai candu ìanta bogau is dègumas a is predis, e duncas si fìanta dèpius ponni a traballai ke a is atrus. Predi Antiogu faiat su pastori e teniat crabas e brebeis, ma una di’ si das ìanta furadas. Insandus Predi Antiogu, de sa trona de sa crèsia, iat fatu custa scomùniga a is de Masuddas, bidda aundi issu fiat arretori, po dus cumbinci a nai kini fìanta stètius is ki d’ìanta furau is pegus.E monestendi, scomunighendi e anatematizendi, Predi Antiogu d’iat acabada cirkendi contus a kinisisiat: òminis e bèstias, mascus e fèminas, jòvunus e beçus, santus e tiàulus.

 Sa scomùniga de Predi Antiogu arrettori de Masuddas, est unu poema de 678 versus, cun mètriga a s’arrepentina (a versus setenàrius e otonàrius). No scieus ni sa gènesi ni s’autori de custu poema, ma seguramenti du ìanta cumpostu faci a sa primu perra de su Setixentus giai. Sa primu imprentadura est de su 1874 in Casteddu (po sa domu de imprenta “Corriere di Sardegna”). Custu poema irònigu e brullanu at tentu una grandu fortuna literària. Calincunu studiau d’at nau “monumentu de sa curtura populari sarda”.

Est unu poema ki tenit sa fòrmula de unu sermoni o prèdiga arreligiosa a cuntènnidu profanu ki unu para nàrat a is fidelis suus malìnnius e discannotus po dus “scomunigai” ca d’ìanta furau sa gama, e po contai a totus cumenti fèssinti lègias is cunditzionis de vidade un’òmini ki ìat scioberau sa “carriera” arreligiosa. 

INTRODUCCIÓ

L’excomunió de Pare Antíoc, rector de Masuddas, és un poema que narra el sermó feT per un mossèn a la gent de Masuddas. Aquest sermó és una invenció poètica, però podria ser que l’autor hagués agafat alguna història succeïda realment i que no s’havia escrit per enfotre-se’n del mossèn d’algun poble. La impressió més antiga és del 1874. A les edicions fetes posteriorment s’hi troben parts afegides per la tradició oral de la gent. Val a dir que l’autor no va editar mai el poema, i és per això que ens és desconegut. Els estudiosos diuen que possiblement el poema va ser escrit pels volts de 1850, és a dir, quan van treure el delme als mossens i van haver-se de posar a treballar com els altres. El Pare Antíoc feia de pastor i tenia cabres i ovelles, però un dia els hi van robar. Llavors Pare Antíoc, des de l’altar de l’esglèsia, va fert aquesta excomunió a la gent de Masuddas, poble on l’havien fet rector, per convèncer-los de dir qui havien estat els que li havie nrobat el bestiar. I amonestant, excomunicant i anatemitzant, el Pare Antíoc havia acabat buscant raons a tothom: homes i bèsties, mascles i femelles, joves i vells, sants i pecadors.

“L’excomunió de Pare Antioc rector de Masuddas” és un poema de 678 versos, amb mètrica “a s’arrepentina” (veure el post A sa repentina – Rassinia de poesias e canzonis campidanesas ). No coneixem ni l’inici ni l’autor d’aquest poema, però segurament el varen composar a la primera part del Set-cents. La primera edició que tenim és de 1879 a Càller (per la casa editorial “Corriere di Sardegna”). Aquest poema irònic i burlesc ha tingut una gran sort literària. Algun estudiós l’ha anomenat “monument a la cultura popular sarda”…

 

  5 Populu de Masuddas,
chi a s’ora de accuiai
is cabonis e is puddas
basseis a scrucullai,donaimí attenzioni
po totu su chi si nau,
si ap’ a teni arrexoni
de ciccai is crabas mias,
ca funti giai dua’ bias
10 chi dd’apu fattu notoriu
e custu ad essi su trezzu
e uttimu monitoriu.
Po chi nisciunu però
no pozzad allegai
15 ni chi sì ni chi no,
avrincus de ignoranzia
ddu torraus a manastai
sagundu sa costumanzia
po odrini de Munzannori.
20 Po cuddus chi no ddu scinti,
obrascendi a sa dí binti
de su mesi chi ddu’ e’ bassíu,
ind’una notti `e scuríu
facci a su spanigadroxu
25 a i’ duas oras po is tresi
fuanta prus de xincu o sesi,
chi, a pistoa e a scupetta,
passau’ funti in Genneretta,
s’ecca ant assattillau
30 e is crabas ind’anti liau
de mimmi su Vicariu;
ch’e’ sagundu su summariu chi
ddu’ a’ fattu me in Curia
su missennori Notariu,
35 ca totu andad a tanori
de su chi ad arrellatau
‘oppai Ninni su majori
cun totu’ is barracellus
e sagundu s’arrasuttau
40 de su giugi dellegau
de custa comunidadi,
chi in drottina e sabiori
u’ antru no ddu’ ind’adi.
Auncas arzeus sa ‘oxi:
45 is crabas fuanta doxi
senza chi sianta contadas
cuattru brabeis angiadas
i atras tres allattantis
chi xincu dis a innantis
50 po essi troppu pittias
i si ddui fuanta istruías.
Ddui fud u’ angioneddu
senza de teni s’annu,
chi a pasci, su scureddu,
55 no podía’ mancu bassí,
ca ddi luxía’ su piu
de cantu fu’ grassu,
ni a de notti ni a de dí.
Ddui fu’ su crabu mannu,
60 ddui fu’ su mascu `e ghia
e u’ antru chi ndi tenía
chi donni’ annu, po Pasca,
sena nienti de malu,
a una gommai mia
65 ndi fadía s’arregalu.
E po tali sinnali
pottànta is pegus mius
totus sa gutturada.
Pottàda su crabu sou
70 po chi essi fattu scidu
sonalla e pitaiou.
Su tontu! A no ai sonau
candu ndi dd’anti liau,
ca ndi fuía bassíu
75 cun sa daga e is trumbonis,
ca si ant’essi cagau
po finzas is crazonis.
Basta’, sigaus a nai
ca no mi ‘ollu imbidrigai:
80 is brabeis fuanta nieddas
e pottànta po sinnali
is origas ispizzadeddas;
fuanta is angioneddus
bellus i arruffadeddus
85 e po essi cannotus
fuanta sena coa
i a corrixeddus trottus.
I’ mascus fuanta totus
de una manta e unu colori:
90 ddu’ indi fudi unu brabudu
e u’ antru incorradori
e po tali sinnali,
poita sémpiri attumbàda,
unu corru dd’ammancada.
95 Is crabas e i su crabu
fuanta a lana ammasturada,
piu longu e piu cruzzu,
e totu accaddaionada;
unu solu ddu’ indi fudi
100 chi camminàd a zoppu
poita nci fudi arrutu
a intru de unu garroppu.
Una ind’anti lassau
ca fu’ totu arrungiosa
105 screpada e ziddiccosa.
E una strumbonada `e balla
ddisi ghettint a s’ammuntu
ca po essi a su scuru
no pottànta s’ogu puntu!
110 Ehi… chi mindi fuía accatau,
minci e chi si a’ parau
e pottau a segu’ de carru,
ca sind’ía fatt’ andai
sciutus, mannus e nieddus,
115 seria conca ni xrobeddus.
Basta’, torreus a passu,
ca no mi ‘ollu annischizzai.
A prus de su chi apu nau,
chi casi mi scarescía,
120 ddui fu’ su mascu sanau,
ca donni’ annu dd’ ‘occía
po Santu Liberau,
e po tali sinnali fudi
a manta pinturina
125 e pottàda u’ ogu scioppau
de una puntura `e ispina.
Eccu totu, in concrusioni,
su chi e’ mancau a mimmi.
Basciu pena de scomunioni
130 e scomunioni maggiori
a is chi anti furau a s’arrettori.
Po odrini de Munzannori
is chi nd’anti pigau abettu
e ddu tenint in serchetu
135 funti totus obbrigaus
a ridi fai relazioni
in Curia o in cunfessioni,
chini íad essi chi si bolla’
a ddu depi dannunziai
140 est obbrigau amarolla.
Populu disdiciau,
temerariu e prepotenti,
chi non lassas cosa in logu,
ascutta e poni menti
145 a su chi na’ Predi Antiogu,
asinuncas t’impromittu
chi t’apu a fai unu scrittu
chi per’ is arranconis,
sartus e bidazzonis
150 de bestiamini e de lori
no ddu’ ad a abarrai cambu,
ni massaiu, ni pastori
(ohi, amomía, oddeu)
e chi totu sa ‘idda intera,
155 senz’ ‘e nisciuna spera,
ddu’ ad a cabai in prumu
e mannus e pittius
a sa ‘ia ‘e su fumu!
Populo archiladori,
160 abbandonau de giai
de sa manu ‘e su Criadori,
torrandi a penitenzia!
Si miticoi no ti sboddias
de is affarius de cuscienzia
165 s’incappa ti ddui troddias.
Ischi… ischi…
Liori cun totu’ cantu is tiaus.
Ma poit’ e’ chi sind’arrieis?
Ma labai ca seis maus,
170 peu’ de osatrus no ddu’ ind’adi
e seis in comunidadi
una maniga de ladronis.
Ni brabeis e ni angionis
e ni baccas e ni bois
175 no dda pódinti campai
sia’ de ‘idda o síada strangiu
ca ognuno boid intrai
me in su cuu de su cumpangiu.
E ita tiau de manera,
180 e ita toto imprabastais?
I apustis s’annischizzais
ca sinci ‘ettant a galera:
a sa frucca íad essi mellus
e dd’ía a nai prus beni fattu
185 ca seis tantis mraxanis
e furuncus che i su `atto,
imbidiosus de s’allenu
chi sindi sattant is ogus,
praizzosus che i su cani
190 ca ‘olleis bivi de fura
e senza de traballai,
malandrinus seri’ ‘e contu
e i su chi pari’ prus tontu
indi ‘oddi’ sa musca in s’aria!
195 Minci anca seis bassíus
infangaus finzas a bruncu
in donnia sotti `e peccau:
minci e chini s’ad isbiddiau!
Chini, malintenzionau,
200 si uni’ cun tres o cuattru
bribbantis che a iss’ ‘e totu
e ciccant a s’unu i a s’atru
po ddu torrai a pedí,
chi no ddu podint ‘occí.
205 Chini, malu-penzadori,
boga’ famas a su ‘ixinu
narendu chi frai Crispinu
a is oras prus serchetas
attura’ fendu marietas
210 e i dd’íad agatau su crabu
gioghendu cun sa pobidda,
candu chi totu sa ‘idda
ddu depid arraspettai
ca arrancu de gunnedda
215 no ndi dd’ad andau mai.
Cropu de anca seis arrutus!
E a mimmi no m’ei’ bogau,
aici sindi ‘oghint is ogus
e i s’aba de su figau,
220 chi a mesudí toccau
i mi seu abarrau
aundi e’ ‘ommai Prudenzia
a fai su meigamma,
candu chi sa scuredda
225 no potta’ mancu dentis
e sena de contai
atrus incumbenientis?
Seis osatrus is bribbantis,
bagadíus e bagadías,
230 chi a sa muda i a su scuru
inci ‘esseis a manu muru
candu no ddu e’ babbai,
ca tengu finza bregungia
de ddu nai me in s’Artai.
 
235 Ohi… amomia scura!
A no iscí ca ddu e’ su ‘nferru,
a no teni paura
de cussa bestia `e Luziferru!
E no ddu biei’ pintau
240 ca potta’ su fruccaxu
e sa coa de azzraxu
cun farruncas de intruxu?
Cadebai a Coixedda,
cu’ is corrus trottoxaus
245 e is ungheddas de moenti
a groppas de su zrapenti
ca potta’ setti concas
sena contai is iscropionis
pibaras e caborus
250 chi ddu’ ind’adi a ceddonis.
E tigris e lionis
e cantu no ddu’ ind’adi!
Cantu brabaridadi!
Mincidissu e ita giogu
255 ddui faid u’ tiaueddu:
a su sessu femininu
iddi ‘etta’ prumu scallau;
a su sessu masculinu
ddi brintad una barrina
260 chi ddi passa’ me in sa schina
e si ndi dd’ogad in cuu.
Ahi, ddu’ ind’a’ de tremi
e de fai orazioni
mancai fessid unu bremi.
265 E non prangeis ancora,
ca seis totus crocobendi?
Satana, bessi a foras
de cussu fossu prefundu
e ingiriammidda a tundu
270 custa ‘idda ‘e frammassonis
e bogandeddus a truba
de per’is arranconis,
ca ti ddu cumandu eu:
poninceddis unu tarrori
275 a custa genti schirrioba
chi is domus s’isbéntuinti
che i sa palla in s’axroba,
ca abbisongiu e’ chi póttinti
su coru e su figau.
280 Ma ita mincialli chi seu:
a chini predicu eu?
A is truncus o a sa pedra?
Ma chi zerriu… (no, medra!).
E chi fu’ po un’arriabi
285 sa scomuniga papabi
ddisi ‘ettu in su mamentu
e ind’apu a fai scramentu
ca ind’ant a tenni pena
cantu ddu’ ind’adi in su ‘nferru
290 in su cuu de sa cadena.
Prestu, ‘oppai Ninni Frori,
su sragastanu maggiori,
bitteimindi is candebeddas,
labai ca funti tresi
295 asutta `e su faristou,
una groga e duas nieddas,
cumanzaiddas a allui
e giai chi seis igui
arregollei s’ebriariu,
300 totu’ is arrasponsorius
e cun s’antifonariu,
sa cappa de pontificabi
s’asprassoriu e su missabi
e istreppus cantu ddu’ adi,
305 ca deu gei tengu innoi
sa scrittura de is Profetas,
is orazionis serchetas
e is brebus de Salamoni,
is salmus sabatinus
310 cundun’atera orazioni
cosa chi apu fattu eu:
Alfea, betta, agios, o Teu,
mega, solfa, eleison, imas,
vanitas, copua e gimas,
315 disperditio demoniorum
liburus de ‘ommai Osanna,
chi ant a tremi che i sa canna
totu’ is contribulaus
virtus, psalmorum martirizaus,
320 e is iscrittus de Predi Giacu.
Immoi os apu a fai biri
s’onnipotenzia mia
cun totu sa teologia
chi pottu ananti `e is ogus,
325 chi anti a fueddai is tiaus
mancai fessint a arrogus
e cun s’ornamentariu,
istrumentu poderosu
de mimmi su Vicariu,
330 chi ad a fai ammoddiai
po totu su sparimentu
su coru prus azzraxau
e ddu depid annichilai
mancai fessi’ de stoccu
335 o chi pottid in pitturras
su piu che zudda `e procu.
Adduncas incumanzeus:
siant iscomunigaus
e anatematizzaus
340 ab homine et latae sententiae
interditae suspensionis
censura de ogn’incremenzia

de scomunioni maggiori
chi ddi fessi’ fruminada
345 de sa Curia de Arromas,
de totu sa cambarada
de is Papas e Cadrinalis
cun totu’ is zaramonieris;
ddu nau e d’arrapitu:
350 chi siant iscomunigaus
e anatematizzaus
totu’ is chi funti brintaus
in s’ecca de su Vicariu,
chi no ddui sia’ divariu
355 in peruna professioni,
siad in gradu e condizioni;
siant iscomunigaus
e anatematizzaus
totu’ is capus de i’ ladronis…
360 crobettoris e ischidonis
(e po cussu in custa ‘idda
inci a’ tanti bribbantis…)
a chini scidiad e scidi
su chi mind’anti liau
365 e no dd’ad arrellatau.
Siant iscomunigaus
e anatematizzaus
is chi anti donau aggiudu
o calincunu cunzillu,
370 sia’ mannu o sia’ pittiu
sia’ babbu o sia’ fillu,
e candu si nau a totus
s’ad a intendi de seguru
mascus e feminas puru.
375 E si de is pegus mius
algunu nd’ant ‘occiu,
ad essi iscomunigau
chini totu nd’a’ pappau,
siad a prangiu siad a cena
380 e ad a patí sa pena,
comenti chi essi’ pisciau
in su Santa Santorum,
nihilis mutationis
percussione clericorum,
385 che chi mi essi scorriau
fattu a beffa e accracaxau.
Siant iscomunigaus
e anatematizzaus
a chini nd’ a’ fattu prexu,
390 siad accanta o siad attesu,
is chi sindi funti arrisius
e is chi sind’ant a arrí
e de manera chi
passi’ sa scomunioni
395 de is babbais a is mammais,
de generazioni in generazioni,
e po chi totu’ cantus
atturinti beni ligaus
ddus intregu a Berzebù,
400 su cumandanti generali
de totu’ cantu’ is tiaus,
po chi ddus accudad issu,
missus et mincidissus,
dracones et omnes abissus
405 spiritus procellosus,
strepitus et stridores dentiun
blansphemantium et stridentium,

po chi siant abruschiaus
comenti abruschiant is procus,
410 supter, supra, inter et foris
in carbonibus desolatoris…
ca seu totu strologau
de candu mind’anti furau
is crabas e is brabeis.
415 Po chi no pozzanta prusu
rapinai facci a susu
chi middus cabint a fundu
in tenebras interiores
po no biri pru’ su mundu.
420 Ddus truméntinti donnia dí
a mangianu e a merí
cun centu e unu martoriu
po chi zerrint aggitoriu.
E in fini de totu custu,
425 po chi mroxanta de assustu,
ant’essi de totu is cresias
de is biddas e de Casteddu
toccadas a son’ ‘e mottu
is campanas a matteddu,
430 e de morus e de cristianus
de trucus e prubicanus,
e po essi de sinnali
inci ‘ettu is candebeddas,
sa stoba e su missabi
435 e streppus cantu ddu’adi
po chi siant appatigaus,
e aici s’ant a appatigai,
fillus de perdizioni,
maledictus in igne eternum
440 cun malis et tentationis
et stercus demoniorum.

Tronus, lampus e straccía
e bentus de donnia genia
ddus pozzant accumpangiai
445 et in testimonium veritatis
siant cum malandrinis
acqua, sulfur et ignis,
et geennam sempiterna,

chi no sciu ita tiau ad essi,
450 et cum omnibus perditis,
de su chi apu nau innantis
diabolibus et spiritis,
rumoribus et terremotus

tengant a bius i a mottus
455 eorundem et ipsorum
per omnia secula seculorum.

E ita penzastis ca brullammu
o mi pigastis po maccu
candu si predicammu?
460 No e’ nudda ancora su sciaccu:
gei mi dd’eis a nai
totu sa chiriella
candu fetti si scongiuru
cun cust’atera bagatella
465 chi no dd’eis a agatai
nimmancu me in su Credu.
Immoi gei nd’eis a intendi
fràsias e maladizionis
de s’annu de Mrechisedecu,
470 de candu in su traberecu
su babbu nostu Adamu
ía frastimau su fini
de Martini e de Gaini
cun totu s’arrazza insoru.
475 Immoi ‘ollu bi’ su coru
de su prus prepotenti,
chin’ad essi aici balenti
de no si spiridai
de sa frozza de is frastimus
480 chi os apu a brabattai:
surgite ungues et angues
et latrones et furuncos
repetunde de abitaculis
et in sordibus sordescant
485 et nunquam compungimini
moriant impenitentes
et non amplius revertimini,
surgite de aquilonibus
et omnibus contremniscite,
490 chi a zicchirriu de is barras
pozzais isciampittai
et oculis sprepeddatis
de crobus e istoris
sint in cornibus fruconatis
495 et Satanas a sinistris
quadrigentos comburescant
et mulieres necaturas

ca funt eguas pibirudas
sen’ `e nisciunu arreparu,
500 disperdantur, percutiantur
malus genus viperarum.
Scimbulatis et legatis
hominis et feminibus

comenti mallant i’ bois.
505 Truncus i àstuas
bóghinti e pampas de fogu biu,
Cum funibus accollaturas
in speluncam sempiternam
nunqua foras fugaturas.
510 Surgite, Baalam, de fornacibus,
totu cantu sa canaglia
crucifigite latrones
qui Vicarium furaverunt
et omnibus disperdimini
515 nisi totum reliquimini
unde, tunde, disurpare,
contristatus stimulantium
nec quemque salvos fieri
eorundem ac flagellis
520 animis et corporibus
frigoris et tempestate fame,
sitii et nuditate
et nunquam pace in eis,

po sémpiri accabbeis.
525 Po totu su chi eis fattu
chi totu’ is canis de prazza
osi cruxanta avattu
e si sigant aundi seis.
Una passada `e tronus
530 os abruxi’ bius e bonus
e fattus a muzioni,
ancu sind’arrua’ s”omu
e sindi ‘oghinti a marroni,
chi si bianta camminendu
535 cun sa conca ‘e su ‘enugu
e in su camminu paris
os isdollocheis su zugu,
fazzais arrastu ‘e crabu
i arrastu `e mraxani,
540 sindi tiri’ donnia cani
un’ancodeddu `e croxu
i a pedra su ‘ixinau
si tirid a mottroxu,
e donnia ‘otta chi andais
545 a ciccai femina allena
po fai su mabi crabinu
cussa cosa chi pottais
no indedd’ ‘ogheis prusu
e che is canis accrobaus
550 attureis totu e i’ dusu.
Sempiri chi éis a bassi
po fai acciappa o a pastorai,
is budellus inní e totu
sindi pozzant abasciai
555 e si pongiad unu ‘entu
chi osi pesid a boai
che i sa folla ‘e su sramentu.
Ancu fazzais unu sattu
de sa punta prus in attu
560 chi sindi ‘oddant a cullera
e donni’ otta chi a su prossimu
éis a disigiai mabi
sa sangia, fillus mius,
sindi ‘oghint a cungiabi
565 e pudesciais a bius.
Su priogu e su fadigu
osi cruxad a muntoni
comenti su grugulloni
ddui currid a su trigu.
570 Sempiri siais isconzolaus,
tristus, sena accunnotu,
unu fàmini osi ‘engiada
chi osaterus e totu
osi cumanzeis a mussius
575 e si enga’ gana `e attrippai
a chini si ‘onad a pappai.
E po podi deu cannosci
cust’arrazza de furuncus
si ‘essa’ corru’ de mascu
580 e ungheddas de mobenti.
Satana, brutta bestia,
cun arrabiu e furori
si ‘onga’ sémpiri molestia.
S’enemigu `e su Signori
585 osi tenti’ de manera
chi mammas, babbus e fillus
totus a cropus de obrada
osi segheis i’ cillus.
Aici ad essi su fini,
590 aici ad a morri chini,
o cunzillau o imbiau,
is crabas ind’a’ liau
e is brabeis de Predi Antiogu,
chi paxi no ad a tenni
595 ni arraposu in logu.
Custu serba’ po is mascus.
It’ap’ a nai immoi
a is eguas colludas?
Minci e chi si a’ parau!
600 Gei nd’éis cundiu sa ‘idda
cun centumilla maneras
de lussuria e disonestadi!
Tengu finzas bregungia
de ddu nai me in s’Artari:
605 sindi andais a Casteddu,
it’anca feis me inní?
Na’ c’andais a srebí;
unu tiau, a bagassai!
E finzas po tres arriabis
610 osi feis iscrapuddai
de pustis chi su sodrau,
su sennori cavalleri
os’ant appiccigau
su mabi furisteri.
615 E immoi a intru ‘e ‘idda,
ita manera e’ custa,
ita tiau de farringiu?
Totu su logu e’ pringiu
e accanta de iscioppai.
620 Candu mai custu s’e’ biu:
is bagadias angiadas!
Eguas de su dimoniu,
anch’e’ su matrimoniu
e is cartas de isposai?
625 Minci e chini s’ad isbiddiau
e pottau a segu’ de carru!
E bosu Santu Luxori,
chi seis su protettori
e su Santu miu diciosu,
630 chi seis tantu poderosu
in celu, in terra e mari,
fadeimiddu su favori:
chi totus de su puntori
mroxanta conca a pari.
635 Mirai chi siddu nau:
si e’ chi middu fei’ tenni,
po essi meraculosu
éis a cannosci a mimmi.
Os apu a fai una festa
640 mancai de cad’ ‘e s’azza,
ddu ad a essi donnia arrazza
de genti furistera,
ddu ad a benni po finzas
mrachesus de Casteddu,
645 ddu ad a essi brufessioni
cun suittu e tamburinu,
guettus e fogadoni.
Mirai, si miticoi
no m’alcanzais sa grazia,
650 no éus a andai cetta-cetta
cun esperus e cumpretas,
e pigu a Santu Cristou
e bosu me in su nicciu
abarrais sou sou.
655 E un’atera cosa puru:
osi fazzu abarrai
seri’ ‘e lantia a su scuru.
E osaterus, beccus futtudus,
ancora seis tostaus?
660 Deu s’abettu, labai!
Ni cun Santus, ni cun tiaus
no nci brulleis meda,
asinuncas oi e totu
ind’éis a torrai sa sceda,
665 e s’apu a biri a bacceddus,
fattus a cancarroni,
morendu me in sa ‘ia
seria de curifessioni.
O creestis ca brullammu?
670 Oh, ita mobentis chi seis!
Eppuru gei ddu sciéis
chi su carattiri miu
teni’ s’autoridadi
de torrai su mottu a biu.
675 Ellu e duncas? It’ e’ custu?
Malignus e discannotus,
chi ‘olleis degumai
po finzas is sazerdotus?!

 Extret de http://www.prediantiogu.it/ . Traducció lliure al català de la Introducció de Jordi Saumell.

Un petit tram de la costa nord-oriental sarda: Thiniscola i les seves platges

Posted By on desembre 6, 2011

Arreu es parla meravelles de les platges sardes, i les de la costa oriental no són una excepció. Possiblement les platges més conegudes de la zona nord-oriental de l’illa són les de la Costa Esmeralda i les cales centrals del golf d’Orosei, com poden ser les inaccessibles cala Luna, cala Birola, cala Sisine o cala Goloritzé. Però al nord d’Orosei, especialment a llarg del municipi de Thiniscola, hi trobem també un dels trossos de costa més fascinants de Sardenya, la que va de Berchida a La Caletta.

Thiniscola (Siniscola en italià) és una ciutadeta situada als peus del Monte Albo i a pocs quilòmetres del mar. És la capital d’una regió històrica coneguda com la Baronia, una d’aquestes zones de Sardenya que, a l’igual que l’Ozzastra, té el seu territori dividit entre platges de sorra blanquíssima, suaus relleus i muntanyes aspres. No vaig arribar a visitar Thiniscola ni Orosei, però sí que em vaig perdre per alguna de les seves platges de més fàcil accés i la veritat és que al mes de novembre,  sense el turisme d’estació, la sensació és d’una pau i tranquilitat total. Hi ha moltes zones lliures encara dels abusos urbanístics,  i això els catalans ho valorem!

La primera d’aquestes zones que visito és Cala Liberotto, un petit enclavament marítim que pertany al municipi d’Orosei i on s’hi veuen les típiques cases de fa trenta anys a tocar de mar i alguna petita urbanització no massa allunyada de la costa. Ni rastre de grans hotels o grans instal.lacions costaneres. Simplement, una pineda que arrriba fins a tocar de mar, amb dues cales que destaquen en mig d’un mar de roques: cala Ginepro i cala Fuili. Ben a prop de cala Ginepro podem gaudir d’una de les platges més famoses de l’illa: Berchida. La seva finíssima sorra color gris clar, el mar d’aigües cristal.lines i la seva llarga longitud en són els seus principals atractius.

No massa lluny d’aquí, seguint la SS-125 que ve d’Orosei passo sense aturar-me per l’oasi de Bidderosa, una zona marítima protegida que destaca per la integritat del seus boscos mediterranis i per les dunes. Desafortunadament, aquest parc de més de 500 hectàrees comença a patir la pressió especulativa i s’ha projectat construir dos petits ports esportiu, a part de diverses agressions que ha patit el bosc en els darrers temps. De moment cal pagar per accedir en cotxe a l’intern del parc, una solució que no convenç a la gent del país però que potser evitarà un excessiu trànsit rodat a l’època estival.

La propera parada ens la indica una desviació a mà dreta: capo Comino, la zona més a l’est de Sardenya. Abans d’arribar al far de Capo Comino podem veure una llarga platja de sorra blanca, una destacable zona de dunes i un xiringito amb l’isula Ruia al davant, un petit promontori allargassat a poques desenes de metres de la costa. Des d’aquí i en direcció al far les roques poc a poc es transformaran en grans blocs de granit moldejats per l’acció erosiva dels elements climàtics.

Val la pena arribar-se fins al far i gaudir de les vistes privilegiades d’aquest tram de costa totalment salvatge, on la màquia mediterrània i la pedra es fonen fins a confondre’s amb el mar. Un mural pintat a la blanquíssima paret del far abandonat ens recorda que hem de protegir aquest espai de l’energia nuclear. Sembla mentida que la ignorància humana no valori aquests paisatges, aquesta costa, i estigui disposada a instal.lar-hi una central nuclear.

Retrobant la carretera i seguint cap el nord, el següent petit enclavament que trobem és Sant Lucia, un petit poble de pescadors situat al cap del mateix nom, visible des del mateix Capo Comino. Una mica més al nord de Santa Lucia trobarem la fracció marítima més important de Thiniscola,  La Caletta, possiblement per l’existència d’un petit port esportiu que a l’estiu deu donar força vida a l’indret. A tocar del port, una pineda mig amaga una torre de guaita del segle XVII. La torre de Sant Joan es troba situada a pocs metres del mar, a sobre l’escullera, i des d’ella es divisa la platja del mateix nom. Tan la torre de Sant Joan com l’homònima de Santa Lucia han estat restaurades recentment i ara llueixen el doble al costat d’aquest mar d’un blau tan intens.

Amb el sol ponent-se a la meva esquena acabo un dels recorreguts costaners més bonics que he fet per Sardenya fins a dia d’avui. A partir d’aquí ja m’endinsaré cap a les aspres muntanyes de la Gaddura, una altre Sardenya totalment desconeguda per mi. Deixo enrera moltes idees que algun dia hauré de retrobar, potser la que em volta més pel cap és la de recórrer a peu la costa des de capo Comino fins a Berchida, una experiència que ha de ser inolvidable!

Text i imatges de Jordi Saumell – Novembre 2011

 

http://www.sardegnaturismo.it/index.php?xsl=5&s=55&v=2&c=45&t=1

 

“L’Alguer Catalana, Sarda i Italiana, de la Pau d’Utrecht a la Unitat d’Itàlia”, xerrada el passat 28 de novembre, Sa die de sa Sardigna.

Posted By on desembre 5, 2011

Últimament més que anunciar activitats futures, us explico les que ja han passat. Es veu que amb tanta informació com corre per la xarxa em despisto!. Però val la pena que conegueu la xerrada que es va organitzar la setmana passada a L’Alguer, centrada en un període molt concret de la història algueresa i sarda. Val la pena també el vídeo de la intervenció de Marcello Farinelli, un historiador alguerès molt interessant que fa uns anys ja va publicar un llibre sobre el feixisme a L’Alguer en temps de Mussolini.

 

COMUNICAT DE PREMSA

“L’Alguer Catalana, Sarda i Italiana, de la Pau d’Utrecht a la Unitat d’Itàlia”

Tenguerà lloc a l’Auditori del Liceu Científic “E. Fermi” de l’Alguer la conferència intitulada “L’Alguer Catalana, Sarda i Italiana, de la Pau d’Utrecht a la Unitat d’Itàlia”, que és estada finançada amb lo suport de la Regió Autònoma de Sardenya, gràcies a la llei regional 44 del 1993 que ha instituït les celebracions per Sa Die de Sa Sardigna.

L’acte, organitzat de lo Municipi de l’Alguer, amb l’assistència tècnica de Smeralda Consulting & Associati, escomençarà a les 17,30 de dimarts 29 novembre, i comptarà amb la participació d’experts de història de Sardenya i de llengua i cultura algueresa.

Lo projecte naix de la necessitat de promoure la festa de “sa Die” a la ciutat de l’Alguer, analitzant los adveniments històrics del període del punt de vista de la ciutat catalana de Sardenya.

Per donar interès a la conferència, los relators analitzaran l’evolució no sol dels fets històrics sinó també de la llengua i de la política local a través de l’estudi de les personalitat alguereses rellevants que han vivit en aquella època.

L’acte té un tall divulgatiu i té l’objectiu de donar una lectura de la història de la ciutat, sovint ísola en l’ísola, integrada amb los fets històrics més importants que han canviat lo panorama polític, cultural i lingüístic, de la Regió.
Durant 141 anys, la ciutat ha vivit lo passatge de vàries fases i canviaments radicals (colonització catalana, lo passatge sota Casa Savoia, l’Astatut Albertí i la Unitat d’Itàlia) que ne se marcaren la evolució amb reflexos que veiem encara avui.

La particularitat política i lingüística de l’Alguer s’insereix en el marc de la Sarda Revolució del 1794, una època històrica de gran interès que ha vist també la participació d’il·lustres algueresos.

A la conclusió de l’acte se farà una lectura de textos del període,mentre los treballs sigueran introduïts d’un grup de tres joves músics algueresos amb un repertori de cançons lligades amb l’argument de la conferència.
La conferència siguerà en català de l’Alguer.

Los relators, professors i recercadors universitaris d’alt nivell científic, són estats triats en base a les sues experiències i publicacions recents; són estats triats los millors currículums i és estat creat un gurp de treball representatiu del territori i de les diferents generacions.

Joan Armangué i Herrero, barceloní és professor de llengua i cultura catalana a la facultat de Llengües i literatures estrangeres de la Universitat de Càller. És president de l’Arxiu de Tradicions de l’Alguer. Ha publicat nombrosos estudis sobre la llengua i la cultura catalana a Sardenya.

Guido Sari, president de l’Associació per a la salvaguarda del patrimoni històric cultural de l’Alguer, és estat director de la biblioteca comunal de l’Alguer, ha participat a diferents treballs de recerca, articles i publicacions damunt de la llengua i literatura popular algueresa. A més és estat docent de llengua i cultura alguereses.

Marcello Farinelli, alguerès, estudiós d’història a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha publicat un assaig sobre l’època feixista a l’Alguer i està finalitzant la sua tesis doctoral a damunt de la història de Sardenya i Còrsega durant los sèculs XVIII i XX.

http://www.sassarinotizie.com/articolo-8166-alghero_catalana_dalla_pace_di_utrecht_all_unita_d_italia.aspx

Su Babel Film Festival est lòmpidu a su segundu apuntamentu suo – Torna a Càller el BABEL FILM FESTIVAL

Posted By on novembre 28, 2011

Avui dilluns comença la segona edició del BABEL FILM FESTIVAL a Càller, un concurs cinematogràfic internacional destinat exclusivament a obres que tractin sobre les minories lingüístiques. El gran èxit de la primera edició ha fet créixer aquesta segona, arribant als 28 films en concurs i 23 les llengües representades: afrikaans, alguerès, català, chichewa, brindisino, euskara, francoprovençal, furlan, guaraní, issan, kapangpangan, khalkha, ladino, napulitano, pugliese, quechua, romaní, salentino parabitano, sardu, schwiizerdütsch, shipibo, sign language, slovensko i tagalok.

El Festival es desenvoluparà fins al 3 de desembre i són nombrosíssimes les activitats programades, com per exemple diversos concerts on entre d’altres hi tocaran els meus amics Quilo, Randagiu sardu i Arrogalla.

Avui mateix, a les 18:30 al cinema Odissea, es projectarà un “work in progress” del documental “CAPO E CROCE”, obra del meu compare Marco Antonio Pani (Babel Film Festival, Premi “FICC” 2010)i d’en Paolo Carboni. Aquest interessantíssim documental tracta de la lluita dels pastors sards els darrers anys contra els abusos de l’Estat italià, amb el Movimento Pastori Sardi al capdavant, però amb moltes històries personals que explicar. Una obra molt i molt treballada que vaig poder visionar molt parcialment ara fa un parell de mesos a casa d’en Marco, i que no cal ni dir que em va encantar, respira Sardenya per tots els seus porus!

 Su Babel Film Festival est lòmpidu a su segundu apuntamentu suo

Non fiat iscontadu. Su bonu èsitu de sa prima editzione e s’ispetzifitzidade sua, de èssere su primu e ùnicu cuncursu fatu solu pro sas produtziones tzinematogràficas chi abaidant e contant sas minorias linguìsticas, sunt duos aspetos chi tenent una importàntzia manna in sa responsabilidade chi sos organizadores intendent comente cosa issoro.

Nos movimus in unu cuntestu tzinematogràficu mondiale in ue sas produtziones prus mannas sighint a faeddare limbas istatales, omologadas e universales, chi – non b’at duda peruna – in calchi manera, faghent èssere prus pòberu s’universu de espressione umana. Su tzìnema est una indùstria e in palas a s’issèberu de sa limba de unu film ddi a sunt resones prus che àteru cummertziales. Sa limba de minoria est invetzes una limba chi bivet de sa diversidade sua e de sa richesa chi torrat in s’universu de sos sinnos chi fàghet nàschere.

Sa prima editzione de su festival at mustradu su chi ischiamus giai dae tempus meda: su tzìnema, chi in tempos passados a sas limbas locales non ddas aiat balorizadas mai, dae unu pagu de tempus a como, at iscobertu sa possibilidade de illargare sa potentzialidade comunicativa de sas immàgines in movimentu impreende sas limbas locales, sas limbas faeddadas a fitianu in una dimensione comunitària chi acapiat sa persone a s’ispàtziu identitàriu, in ue limbas e dialetos s’ispinghent ananti cun coràgiu mannu, in àreas lingüísticas a bortas perifèricas meda in totu su mundu.

Sa prima esperièntzia tenta cun su Babel cunfirmat custa idea chi s’at fatu nàschere s’intentu de nos mòvere in custa aventura, ischende chi onni discursu subra s’identidade abarrat astratu si non si podet acapiare a unu corpus biu e cuncretu, fatu de esperiètzias reales. Su tzìnema, in immàgines, nos podet torrare difatis su corpus biu e beru de sas limbas: a sos protagonistas los bidimus faeddare, mòvere, amare e odiare, los bidimus faghende totu su chi faghent sos òmines e chi sa limba chi faeddant prenet de vida e beridade. Sos personàgios chi faeddant sa limba chi connoschent e chi los faghet èssere parte de una comunidade sunt prus fortes e prus bios pro ite faeddant sa limba issoro, sa chi intendent e bivent cada die.

Su dopiàgiu los falsat, los traighet, los deformat. Su tzìnema de su dopiàgiu arriscat de fàghere èssere totu uguale, leendende onni asperidade, iscantzellandende sos errores: faghende èssere totu uniforme.

In cust’ùrtimu annu sas istitutziones regionales, in Sardigna comente in Itàlia, ant sighidu a traballare pro amparare su patrimòniu linguìsticu de sas comunidades nostras. Su Babel Film Festival, chi est nàschidu in unu cuntestu chi reconnoschet a s’ìsula nostra una tzentralidade chi no est petzi geogràfica, ma fintzas problemàtica, dinàmica e culturale pro su destinu de sas limbas “non natzionales”, cun custu atòbiu internatzionale donat una ocasione chi ponet in craru in manera ladina s’esigèntzia de aprofondire a sas potentzialidades culturales nostras in una prospetiva globale. Sos datos de s’editzione passada ddu mustrant: sos cuntatos a su situ de su Babel Film Festival, dae ghennàrgiu a su mese de nadale 2010 sunt istados 262.167, 3500 sas presèntzias a su festival, 1489 bisiones de sa serada de premiatzione in streaming, 33 film seletzionados, chi beniant dae 10 istados diferentes e rapresentaiant 25 minorias linguìsticas.

Cust’annu amus a tènnere una richesa ancora prus manna: prus istados, prus limbas, prus film, prus prèmios. In custa editzione b’at 28 film in cuncursu, 23 sunt sas limbas de minorias, 19 sos istados chi partètzipant a sa manifestatzione. In prus ddi a sunt sas novidades de importu de su prèmiu a su mègius longumetràgiu e de su prèmiu assinnadu dae sos istudentes de sas iscolas superiores de Casteddu e de sas biddas a làcana.

Su festival si faghet prus mannu e in su matessi tempus s’acostat de prus a sa comunidade, a sas esigèntzias suas, pro dda fàghere èssere protagonista de una manifestatzione chi cheret prus energia, prus passione, prus voluntade, prus isfortzos, prus impegnu.

S’obietivu chi teneiamus a s’incumintzu, su de fàghere èssere su Babel Film Festival unu atòbiu de importu pro sa comunidade nostra e pro sa regione sarda, pro fàghere de s’ìsula unu logu de cunfrontu e de iscàmbiu chi fessat andadu paris a sa vocatzione sua de terra in ue sas diversidades s’atòbiant a pare, si faeddant e si cumprendent, est istadu cuncretu cun sa prima editzione e est galu prus mannu cun sa segunda.

Sa partetzipatzione de sas òperas in sardu in sa prima e peri in sa segunda editzione testimoniat chi sa limba sarda est bia, ma fintzas sa voluntade de sos autores de ddu fàghere bìvere su sardu – in totu sas variantes suas – sighende a s’atobiare cun àteras limbas, comente giai est in Sardigna.

Antonello Zanda, Paolo Carboni, Tore Cubeddu

http://www.babelfilmfestival.com/

 

 

La primera guia turística de Sardenya adreçada a un públic català

Posted By on novembre 23, 2011

“SARDENYA. DES DE L’ALGUER I CÀLLER”, DE MARC PLANAS I ISABEL GARCIA. TRIANGLE POSTALS. ( 2011) 

Per totes aquelles persones que encara teníeu algun dubte sobre si viatjar a Sardenya, acaba de publicar-se recentment la primera guia en català d’aquest país. Una guia molt ben feta i molt viscuda d’una qualitat molt superior a les que s’havien publicat fins ara.

En Marc Planas i l’Isabel Garcia, de la mà de de l’editorial Triangle Postals, i després d’una molt bona feina de camp, han publicat una guia pensada per a un públic català que vulgui gaudir  d’”una illa de contrastos i plena de sorpreses”.

Al llarg de les més de dues-centes pàgines a tot color, molt visuals i amb fotografies dels propis autors, hi trobarem una aproximació a l’illa i la seva història, informació d’interès per a tothom qui hi vulgui viatjar, i quatre rutes que ens faran conèixer l’illa de nord a sud i d’est a oest: L’Alguer i els voltants,  Costa Esmeralda, Golfo di Orosei i De Càller a Oristany. Les rutes estan pensades per realitzar-se en una setmana i ofereixen diverses variants, a gust del viatger.

Un plànol a una escala molt útil i manejable us ajudarà a moure’us per la geografia sarda sense massa dificultats, i més si seguiu els itineraris que els autors descriuen detalladament: platges, nurags, pobles i ciutats, paratges curiosos, els textos d’en Marc i la Isabel us faran entendre una mica més la idiosincràssia sarda mentre descobriu l’autèntica Sardenya.

Vull agrair a la Isabel i en Marc la menció a TERRASARDA que fan en el llibre, moltíssimes gràcies!.  Espero que els servís una mica la nostra pàgina, jo ja puc dir que en l’últim viatge vaig fer servir el seu plànol i guia!. I també animar-los a fer una segona part amb rutes per les increïbles zones de la Barbàgia, l’Ogliastra i d’altres que de ben segur faran les delícies dels lectors!