Conèixer Copons

Copons és el meu poble; un poblet de poc més de tres-cents habitants situat a l’interior de Catalunya. Tot i que actualment pertany a la comarca de l’Anoia, històrica i geogràficament se situa a la Segarra. Des de sempre he sentit passió per Copons: la seva gent, els seus carrers estrets, la seva agitada història, les seves muntanyes i raconades perdudes, l’aigua abundant i la pedra seca… moltes coses que poc a poc anirem compartint amb vosaltres. Serveixi ara per començar un recorregut breu pels racons més característics i estimats pels coponencs i coponenques.

Conèixer una mica més Copons

El terme municipal de Copons, de poc més de 21 km2, està format per una orografía força feréstega integrada dins la depressió que l’altiplà segarrenc fa cap a la Conca d’Òdena. Això fa que el seu relleu sigui muntanyós, amb barrancs, rieres i cims careners que s’aixequen sobre el poble.

Plaça Major (Copons, Països Catalans)D’antic la zona era coneguda com La Selva, una vasta extensió de bosc que s’estenia des d’Argençola cap a Rubió. Ja fa temps que el paisatge va canviar i va passar a estar molt més treballat per l’home. En són testimoni totes les construccions de pedra seca: marges, pous, fonts, barraques… i tota mena de vestigis que encara avui són ben visibles.

Copons va ser el poble de l’aigua, amb més d’una vintena de fonts conegudes i un nombre semblant de molins hidràulics. D’aquestes fonts i molins avui en dia encara se’n conserven alguns, però gran part s’han perdut al deixar de ser utilitzats.

La riera de Veciana: fonts, molins i salts d’aigua

Gorg del Nafre (Copons, Països Catalans)A menys d’un quilòmetre de Copons, al peu de la carretera de Veciana, hi ha la font de la Canal, enmig d’una acollidora vegetació de ribera i uns quants tolls d’aigua. Al peu de la font, una petita resclosa emmagatzemava l’aigua i la canalitzava fins al poble des de segles enrera.

Des de la font podem retornar per la carretera fins a sota el nucli de La Roquera, on un corriol a mà dreta mena a l’interior del poble pel camí dels horts. Una passejada que val la pena perquè veurem les dues basses d’aigua del poble, els antic molins que aprofitaven l’aigua per tota mena d’usos i la zona d’horts del poble, encara força utilitzats. A l’acabar el corriol, ja dins el poble, veiem “Cal Madora” (també conegut com ca la Condesa), una casa senyorial amb molí i bassa pròpia, en relatiu bon estat. Al costat de la casa, i ja per acabar el recorregut, marxa un altre caminet que en un centenar de metres ens porta a la font de la Vila i al gorg de Nafre, un salt d’aigua amb un toll que mai s’asseca.

Desgraciadament, en pocs anys veurem aquests paratges fortament degradats per la contaminació del recentment aprovat abocador de Pujalt, que anirà situat ben bé al naixement de la riera de Veciana. Un atemptat ecològic com tants d’altres que s’estan perpetrant a la nostra comarca.

Sant Pere de Comalats

Si sortim de Copons direcció a Calaf per l’antiga carretera, podem agafar una pista forestal que en un parell de quilòmetres ens postarà al nucli de Sant Pere de Copons (o de Comalats), una antiga sagrera medieval amb una ermita romànica d’un estil molt auster. Encara avui en dia es pot veure l’antiga estructura del poblat, amb les cases al voltant de l’església. Per tot arreu s’han trobat restes medievals d’enterraments.

El pi del Quildo i la font del Freixe

Davant del poble, per on ara passa desencertadament la nova carretera de Calaf, hi ha una de les poques zones que es van salvar del devastador incendi de 1986. En aquestes poques hectàrees de bosc, principalment de pins, s’amaguen molts secrets i per això és una de les zones més freqüentades pels coponencs i coponenques.

Bassa de dalt (Copons, Països Catalans)

Per fer una passejada per la zona, amb el risc de despistar-vos una mica si no hi aneu acompanyats per algú del país, cal baixar pel camí de la piscina i creuar la carretera nova per sota. Al cap d’un centenar de metres, un corriol marxa a la dreta amb forta pujada: és l’antic camí de Cal Manset, una de les masies antigament més importants del municipi, avui en dia totalment abandonada. Hem de seguir uns vint minuts aquest camí, que poc a poc remonta pel seu vessant esquerra un petit barranc. Un cop arribeu a una zona més plana trobareu un senderó, evident, que marxa cap a la dreta, tot creuant el barranc i canviant a l’altre vessant de la muntanya. Passareu per una font de clot preciosa, potser la més maca de tot el municipi. Si seguiu aquest corriol, tornant en direcció a Copons però per l’altra vessant del barranc, arribareu en uns cinc minuts a la font del Freixe, una font que raja poc però raja sempre, en un paratge ombrívol i amb abundant vegetació.

Un cop recupereu l’alè i després de fer un bon glop, podeu seguir pel mateix camí, ara una petita pista en mal estat. Al cap d’uns 10 minuts o menys trobareu un corriol mig perdut i molt pedregós que marxa a l’esquerra: és el camí de la Rovira, que mena de Copons al pi del Quildo. L’heu de seguir una estona, agafant un trencall a l’esquerra que després de fer unes quantes ziga-zagues, us postarà al centenari pi del Quildo, un arbre amb una bona ombra per esmorzar i unes vistes esplèndides cap a l’altiplà segarrenc. En un dia normal podem veure Argençola, Segur, Montfalcó el Grós, les antenes de La Panadella i molts més indrets de la comarca.

En tot el trajecte haureu pogut gaudir d’un dels patrimonis més importants de Copons: les construccions de pedra seca, unes obres d’enginyeria popular que no deixen de sorprendre’ns. Desgraciadament a pocs metres del pi del Quildo es vol construir el parc eòlic de Serra Morena, que tan esforços estem esmerçant la gent de Copons i Rubió per aturar.

Podeu tornar a Copons pel mateix camí, però en comptes de girar cap a la font, seguiu pel camí de la Rovira, que en un ràpid i bonic descens, amb bones vistes sobre Copons, us deixarà al punt de partida.

El gorg Salat

La caminada fins al gorg Salat val molt la pena i no és massa llarga. Sortirem de Copons pel camí del camp de futbol i un centenar de metres enllà, agafarem un camí mig perdut a la dreta que va seguint la riera, enmig d’una bonica vegetació. A la nostra esquerra veiem la masia dels Nocs, una de les cases més antigues del poble. Hem de seguir la riera, creuant-la quan calgui, per un petit corriol que en uns 10′ ens portarà a un camí. Cal seguir -lo, en el sentit del riu, fins a creuar-lo. Seguim uns centenars de metres més i a la nostra esquerra veurem els tolls del gorg Salat, un paratge de gran bellesa i tranquilitat i amb una fauna molt variada i peculiar. Degut al sòl, l’aigua d’aquest indret és salada. A l’altra banda del camí, un centenar de metres per sobre trobarem les restes d’una construcció que possiblement fóu una casa forta o una antiga fortificació, avui en força mal estat. Per tornar, caldrà desfer el camí que hem fet.

La plaça major porxada i els carrers del poble

Carreró (Copons, Països Catalans)No podeu marxar de Copons sense fer una passejada pel poble, perquè relament val la pena. Les seves cases de pedra i ben arreglades, els seus carrerons estrets que porten a la part alta o la plaça major porxada, són només alguns dels atractius que té perdre’s (si és que es pot!) pel poble.

 

 

 

PEDRA SECA AL MORINYOL – 2-

Part d'un marge (Copons, Països Catalans)En tot cas, gran part dels marges eren d’una amplada força reduïda, però amb una alçada considerable. La factura dels marges no era molt elaborada, més aviat tosca. Tot i això, les barraques i les escales que vam localitzar denoten  una tècnica constructiva sòlida dels seus autors.

Aquesta segona part de la passejada per veure pedra seca al Morinyol que vam fer ara fa uns mesos amb l’Albert se centra en el vessant que va a parar a sobre la Font de la Canal, el que als plànols consta com a “Vinya del Sabater”.

Tots els coponencs ens hem fixat amb els marges estrets i dreturers, i la barraca del Gudayol, que hi ha davant de la font, ara força perduts.  Va ser un gran esforç humà aixecar els centenars i centenars de metres de marges de pedra seca en un terreny tan feréstec i poc agraït, encarat cap al sudoest, com és aquesta zona del Morinyol.

En aquesta ocasió vam anar a localitzar el màxim nombre de barraques i, especialment, escales de pedra integrades als marges, tot buscant una lògica a l’ordenació de les feixes. I la vam trobar,  ja que un bon nombre de les escales seguien uns traçats predeterminats que permetien moure’s per tota la muntanya amb eficàcia i estalvi de temps.

LLEGIR TOT L’ESCRIT

 

Leave a Reply