Un exemple de vila nuràgica: NURAGHE APPIU (Villanova Monteleone, Sardenya)

El juliol del 2007 vam tenir la sort de visitar amb l’Helena, totalment per casualitat, el Nuraghe Appiu. Vam quedar sorpresos de la bona feina que s’havia fet en el jaciment, però sobretot de l’emplaçament de l’antic poblat: prop del mar, amb unes vistes impressionants que em recordaven al Nuraghe Mannu de Durgali, però alhora protegit per les muntanyes i la vegetació ferèstega de la zona, recentment afectada pels incendis. Uns boscos abundants es devien extendre des d’arran de mar cap als confins interiors de l’illa, boscos en gran part presents avui en dia: roures, alzines sureres… El que més ens va sorprendre és pensar que fa 3 o 4.000 anys en aquest indret hi havia un poble d’unes 800 persones…

Nuraghe Appiu (Villanova Monteleone, Sardìnnia)

El parc arqueològic de Nuraghe Appiu es troba al terme de Villanova Monteleone, un petit poblet de muntanya proper a L’Alguer; s’hi accedeix des de la preciosa carretera costera que uneix Bosa i L’Alguer, tot pujant ràpidament per una zona de màquia mediterrània vers un petit altiplà elevat sobre el mar, que es on es trobava assentat el poblat.

Les excavacions realitzades entre el 2001-2005 han posat al descobert un nuraghe complex, que de ben segur va començar com un nuraghe monotorre i després va anar creixent, amb l’annexxió d’altre torres, passadissos…

Actualment està format per una torre central d’uns 15 metres d’alçada, amb dues cambres sobreposades de volta falsa. És una torre troncocònica feta amb blocs de pedra de dimensions variables sense cap material d’unió. La majoria de pedres no estan treballades, excepte a la aprt superior per encaixar-les millor.

A l’interior (encara avui per excavar) hi havia una o més cambres amb coberta a tholos[1]. A l’exterior, es conserva una part de l’escala elicoidal que accedia a la terrassa. També  trobem, al corredor interior d’accés a la sala principal, les garites be guàrdia que comentàvem més amunt.

A la torre principal s’hi van anar afegint d’una a cinc torres secundàries, i els corresponents passadissos que les comunicaven. Així, segons els nombre d’annexos s’anomena tècnicament als nuraghe “bilobati, trilobati, quatdrilobati o pentalobati”. és possible, tot i que no en queden restes, que tot el recinte fos emmurallat.

Al voltant de l’estructura principal, hi havia el poble, format per cases fetes de en forma de campana, com abans hem comentat, recobertes d’escorça d’alzina i de fang. Aquestes campanes van anar evolucionat i cap al final de la civilització nuràgica ja es subdividien en diferents espais. Realment, la seva tipologia debia ser molt semblant a les pinnettas dels pastors, encara habitades als anys 50 del segle passat.

Al centre d’aquests habitatges s’hi feia un foc, possiblement força semblant als que es feien a les primeres masies catalanes. Al poble de Nuraghe Appiu hi ha restes de dues-centes cabanes, i es calcula que podria haver arribat a una població d’unes 800 persones. veien l’emplaçament del jaciment, costa imaginar-se tanta gent vivint allà, i potser ens fa entendre l’adaptats que estaven al medi la gent de l’època.

Cal destacar que a tocar del poblat, hi ha nombrosíssimes restes funeràries, amb sepulcres de corredor, anomenats a l’illa  tomba di giganti.

 

 

[1] Aquest tipus de construcció de cobertes es caracteritza per realitzar cercles de pedra cada cop més petits, de manera que cada cercre aguanti l’anterior fins arribar a cobrir tota l’estança, col.locant una última gran llosa a sobre.. A Catalunya, moltes barraques circulars de pedra seca tenen aquest tipus de coberta, evidentment salvant les distàncies de tamany.


About The Author

Comments

Leave a Reply