Contos e paristorias de Santu Paulu de Monti / Contes i llegendes de Sant Pau de Monti

Santu Paulu de Monti és un santuari situat al bell mig de les muntanyes de la Gaddura. Un lloc preciós i molt estimat per la gent de la zona, que al llarg dels segles ha anat acumulant històries i més històries…Els contes eren escrits originàriament en italià per Gino Bottiglioni al llibre Leggende e Tradizioni di Sardegna, traduïts al sard pels Paser (Othieri), i finalment traduïts al català per Jordi Saumell.

Santu Paulu de Monti est unu santuariu situadu a su bellu mesu de sas montagnas de sa Gaddura. Unu logu pretziosu e meda amadu pro sa gente de sa zona, chi a su largu de sos sèculos at andadu accumulende istòrias e prus istòrias… Sos contos e paristorias presentes in custa pagina, pro sa bona parte, nde sun bogados dae su liberu de Gino Bottiglioni – Leggende e Tradizioni di Sardegna – e boltados in sardu logudoresu dai Paser (Othieri). Boltadu in cadelanu de Jordi Saumell.

CATALÀ

EL TURÓ DEL BISBE

Era el tretze de setembre, el dia de la festa de Sant Pau de Monti. Hi acudia gent de tota Sardenya, i davant de l’església ja s’hi veia un munt de fusells i armes de tot tipus. La gent, al costat de l’esglèsia, esperava el bisbe i els altres sacerdots pel servei.

En aquestes que el bisbe i tots els altres arriben a un indret des d’on es veia l’esglèsia molt llunyana. Ell bisbe, al veure això,  cansat com estava del camí, va  espetar: – A bon lloc t’han posat! No és millor el meu porxo???.

Encara no havia acabat de dir aquestes paraules, que el veuen transformar-se en un turó juntament amb tots els mossens que eren amb ell.

Avui en dia en aquest lloc encara es veu un montícul gran que és el bisbe i d’altres de més xics que són els capellans.

ELS MIRACLES DE SANT PAU DE MONTI

I

Un dia, sobre les escales de l’església de Sant Pau, hi havia una dona asseguda, donant el pit al seu fill. En aquestes que va caure el batall de la campana i copejà al cap del nen, i després acabà clavat un metre sota terra. La dona va quedar meravellada al veure que el batall no havia fet cap mal a la criatura.

II

Una vegada, un que s’havia salvat d’una malaltia molt greu, va fer els vots d’anar descalç i sense barret a l’esglèsia de Sant Pau de Monti, el dia de la festa.

La matinada del dia de la festa, l’home va ensellar el cavall, va posar als arreus les botes, la barretina i una mica de provisions i es va encaminar descalç i sense barret tal i com havia promès, caminant darrera el cavall.

Després d’unes quantes hores, l’home arribà a l’indret on havia de prendre la carretereta que portava a l’esglèsia de Sant Pau, que com cada any, era plena de gent que hi acudia desde tots els racons de Sardenya per festejar el Sant.

En aquest punt, l’home se sentí humil.liat i tingué vergonya de transitar entre tota aquesta gent en aquest estat. Es parà un moment, agafà les botes i la barretina dels arreus, se’ls posà, muntà a cavall i continuà el viatge.

Tot just l’animal prengué la carretereta, es fermà i no es mogué més. Tothom qui passava preguntava a l’home a cavall, però tan ell com el mateix cavall estaven paralitzats i no reeixien a moure res més que no fos els ulls. Molta de la gent, pensant que era un vot al Sant, seguien el seu camí; d’altres se li van acostar i li van començar a fer preguntes i ell, amb el moviment dels ulls, després d’una bona estona, els hi va fer comprendre que li havien de treure les botes i la barretina i fer-lo baixar del cavall.

Tot just posà els peus a terra, com si fós màgia el cavall es mogué i ell s’ajupí a terra, tot dient: – Ara sí, Sant Pau meu, que us crec – i continuà el seu camí, descalç i sense barret, per complir la seva promesa.

  

SARD

Su montiju de su piscamu

Fit su treighi de cabidanni, sa die de sa festa de Santu Paulu de Monti. Sa zente acudiat dai ogni logu de sa Sardigna e addainanti de sa cheja b’aiat già unu muntone de fusiles e armas de ogni manera. Sa zente, accultzu a sa cheja, fit isetende su piscamu e-i sos ateros peideros pro sa funtzione.

Acò chi su piscamu, cun totu sos ateros, giompet a unu giassu da’ inue atesu atesu si bidiat sa cheja propriu in unu fossu. Isse, ai custa vista, istracu comente fit dae su caminu, ch’ ‘essit nelzende: – In bellu logu ti che ses posta! E no est menzus sa lolla mia? – No aiat mancu agabbadu de narrer cussas peraulas, chi lu bident tramudendesi in unu montiju cun totu sos peideros chi fint cun isse.
Ancora oe in cussu logu si bidet unu montiju mannu chi est su piscamu e tantos ateros pius minores chi sun sos peideros.

 Sos meraculos de santu Paulu ‘e Monti

I

Una die, subra sas iscalinas de sa cheja de Santu Paulu, b’aiat una femina setzida, dende sa tita a su fizu.

Acò chi nde falat su pirone de sa campana chi dat a conca a su pitzinnu e si ch’infischit unu metro suta terra. Sa meraviza e s’ajubore de sa fémina cando s’est abbista chi su pirone no aiat causadu perunu dannu a sa criadura.

II

Una ‘olta, unu chi si fit salvadu dai una maladia meda grae, fateit votu de andare iscultzu e iscabiddadu a sa cheja de santu Paulu de Monti, propriu sa die de sa festa.

A s’avreschida de sa die de sa festa, s’òmine seddeit su caddu, che ponzeit in sa bertula sos botes, sa berrita e unu pagu de provvistas e s’incamineit iscultzu e iscabiddadu comente aiat promissu, tirendesi infatu su caddu. Posca de chalchi ora, s’òmine giompeit a su giassu inue deviat imbucare s’istradone pro arrivare a sa cheja de santu Paulu, chi, che a dogn’annu, fit pienu de zente acudida da’ ogni parte de Sardigna pro festare su Santu. S’òmine ai custu puntu, si senteit umiliadu e apeit birgonza de colare in mesu a totu cussa zente in cuss’istadu. Si frimmat un’iscuta, nde ‘ogat sos botes e-i sa berrita dae sa bertula, si los bestit, setzit a caddu e prosighit su viagiu. S’animale apenas ch’at imbucadu s’istradone, s’est impuntadu e non s’est mòvidu prusu. Totu sos chi colaiant, preguntaiant s’òmine a caddu, ma isse puru che-i su caddu pariat paralizadu e no resessiat a mover nudda francu de sos ojos. Zente meda cretende ch’esserat unu votu a su Santu sighiant in su caminu issoro, mentres chi ateros s’acultzient e comintzeint a li fagher preguntas e isse cun su movimentu de sos ojos, posca de tantu, lis fateit cumprendere de nde li ‘ogare sos botes e-i sa berrita e de nde lu falare dai caddu. Apenas postos sos pes in terra, comente pro majia su caddu si fueit e isse, basende su terrinu, nelzeit: – Como si, santu Paulu meu, chi bos creo – e sigheit su caminu, iscultzu e iscabiddadu pro cumprire sa promissa.

http://www.webalice.it/ilquintomoro/


About The Author

Comments

Leave a Reply