Un català a les festes de Sant Antoni i Sant Sebastià: Otzana, terra de boes e merdules (I)

Otzana, 15 de gener de 2012, 23:30. Els carrers del poble estan tranquils i no hi ha quasi moviment als pocs bars que resten oberts. Gairebé ningú transita en cotxe. No sembla que demà comenci una de les celebracions més intenses de tot el calendari: su carrasegare, el carnaval. Un cotxe que he aturat m’acompanya amablement fins a la carretera que m’ha de retornar a l’autovia, direcció Núgoro. No havia d’entrar al poble, a l’Hotel Funtana e Donne s’hi accedeix directament des de la mateixa carretera, em diuen. A l’Hotel rural, acaben de sopar una vintena de persones d’un grup folklòric de Núgoro i es disposen a tornar a casa. El propietari, un parell d’amics i jo mateix ens quedem a la barra del petit bar. Només ens relaciona l’amic que m’ha recomanat l’Hotel, en Matteo, però ja n’hi ha prou per entretindre’ns xerrant una hora llarga, assaborint un mirto o un bon got de vi, tot i el cansament i l’excès de feina d’algun dels presents, organitzadors actius d’aquestes festes. Demà comença el carnaval.

Un dels pobles de Sardenya on es viu més intensament el carrasegare és Otzana, un petit poblet d’uns 2.500 habitants situat als límits de la Barbàgia, en una zona planera travessada pel riu Tirso i on els rigors climàtics no es fan sentir tant, però que encara conserva vives moltes de les seves antigues tradicions agropastorals.

     

Arribar a Otzana des de qualsevol punt de Sardenya és relativament senzill. El poble es troba al peu de la carretera de Núgoro i es divisa fàcilment per la conegudíssima xemeneia de la seva refineria. Sí, sí, una refineria petrolífera instal.lada fa unes quantes dècades al bell mig de l’illa aprofitant el curs del riu; no cal ni dir que avui en dia es troba totalment en decliu.

Una opció senzilla per allotjar-se és l’Hotel Funtana e Donne, un hotel rural de dimensions considerables obert tot l’any i d’ambient agradable. S’hi accedeix des d’un trencall a la mateixa autovia, on a vegades els carabinieri aprofiten per fer-hi controls. Des del mateix hotel, una petita carretera local porta al bell mig del poble sense haver d’agafar l’autovia, una opció interessant en estalvi de temps i per aquells a qui ens agrada una mica massa el got en aquests dies de festa i disbauxa.

Les diverses celebracions carnavalesques d’Otzana són molt renomades arreu de Sardenya, i els seus “Boes e Merdules” de la “fauna” més autèntica i particular. Les seves són manifestacions conegudes de molt antic i unes de les poques a les quals tothom els hi reconeix autenticitat; vaja, que no recau sobre les festes d’Otzana i els seus elements més característics cap tipus de sospita de ser una “tradició inventada”. I realment quan veus “sa prima essida” (la primera eixida) dels Boes e Merdules entens que allò és un sentiment que la gent de Otzana porta ben endins i que es transmet de generació en generació des de fa segles.

Al centre d’Otzana, una mena de plaça amb diversos bars i altres negocis, hi destaca l’imponent esglèsia romànica de Sant Nicolau, construïda al segle XII amb blocs de granit de colors foscos. És un dels exemples més destacats del romànic d’influència pisana a l’illa, i la seva situació elevada encara la fa lluir més; desgraciadament, la part de l’absis queda una mica amagada i no se’n pot gaudir d’una vista completa.

És en aquesta plaça central on comença el carrasegare otzanès. I tot comença el 16 de gener al vespre, la vigília de Sant Antoni; durant dies, i principalment a primera hora de la tarda del mateix dia setze, la gent del poble amuntega tones de llenya per fer un gran foc, “Su Ogulone”, que s’encendrà una mica abans no es faci fosc. És una tradició estesa en molts pobles de Sardenya i molt viscuda pels convilatans, i un espectacle de colors i sentiments.

Des de l’hora del vermut em fa d’anfitrió en Gianmarco, la ” boghe” (veu) dels Tenores Santa Maria d’Otzana, a qui havia conegut la nit abans a l’hotel. Amb ell vaig poder escoltar bona música sarda tradicional al bar “Battor moros” i vaig poder entendre una mica més com funcionava “sa prima essida” i el carnaval en general a Otzana. Ell hi participa activament, desfilant, i després de dinar s’ha d’anar a preparar per endosar-se la pesada i tradicional indumentària; com tants altres homes i dones de totes les edats, aquests dies les emocions es viuen intensament al saber-se continuadors d’unes tradicions i costums que agrada remuntar fins a la civilització nuràgica.

     

L’ambient d’euforia i d’alegria es fa evident per tot el poble ja des del migdia. A la plaça, s’hi instal.len diverses paradetes: de menjar, de productes típics, d’artesania… Diverses cases dels voltants del centre històric es troben obertes i venen productes artesanals relacionats amb el carnaval o amb Sardenya; són dies en què els artesans de la fusta i d’altres oficis poden presumir de les seves elaboradíssimes peces. Amunt i avall no paren de transitar tractors amb remolcs carregats de llenya i de joves emmascarats, que van a abocar a la foguera; allà, una màquina excavadora va apilant els gegantins troncs de pi i les arrels potser centenàries de més d’un arbre. Un joc una mica perillós pel gran nombre de persones al voltant de la plaça, però que forma part de la festa i es viu amb molta alegria i diversió.

El transitar de gent és cada cop més intens, tot i que no tan exagerat com l’any passat, que coincidia en diumenge, em diuen. En tot cas, el públic vilatà, illenc i estranger, i un bon nombre de fotògrafs omplen el centre del poble. La canalla i el jovent guaita en grup l’espectacle des de la proximitat de l’esglèsia, allunyants com cal dels sempre controladors pares i mares. Tothom està impacient per encendre la foguera, però encara queden els últims retocs: lligar al capdamunt un parell de màscares fetes en fusta, en un acte de valentia masculina, trescant per entremig dels troncs que remena l’excavadora.

Aviat ens reunim una bona colla d’amics de diversa procedència: els  fotògrafs de la Marmidda. Emmanuelle Secci i  Matteo Setzu, i un altre company fotògraf del País Basc, seguidors acèrrims del carrasegare i altres mil celebracions i esdeveniments de l’illa; en Cristiano i la Ljuba, i en Franco Maritatto, que ens fa d’esplèndid anfitrió la resta de jornada; la Claudia Aru i en Quilo, amb qui ens retrobem quan la nit ja ha caigut. Fins i tot en Marco Antoni Pani s’atura per saludar-nos, en la seva cursa frenètica buscant localitzacions per les muntanyes i pobles de la Barbàgia. Amb tots ells, i una bona colla més de companys i companyes d’Otzana i d’arreu, passem l’horeta que falta fins a l’encesa del foc, que coincideix amb els últims raigs de sol del dia.

Dit i fet, després de la funció religiosa el mossèn es dirigeix a tota velocitat a beneir Su ‘Ogulone, i gairebé tot seguit les màscares surten dels carrers del poble per anar-se concentrant al voltant del foc. La música, el foc, el dringar de les esquelles, l’eufòria de la gent, les màscares i les cares pintades de negre … tot et fa sentir com en un núvol, com si el teu cos fos aquí però la ment es remuntés a temps molt antics.

Un cop acabada l’exhibició, toca divertir-se, i pintar-se la cara, i conèixer gent i noves històries. Com la d’un periodista belga, sorprès per la festa i l’hospitalitat, a qui amb molt d’interès (i poc encert!) vaig intentar fer de traductor i explicar com es viuen les tradicions a Sardenya. Espero que hagi esborrat tot el que va gravar!. O la d’en Gesu, un jubilat que treballa la fusta i amb molta afició a l’aiguardent i a Mussolini…

Encara sóc a temps, abans d’anar a descansar, de gaudir a la mateixa plaça de menjar i beure gratuït per a tothom, sigui del poble o no. Bona carn, com no pot ser d’altra manera, i bon vi per fer passar el fred, tot i la proximitat d’una foguera que encara cremarà moltes hores. Amb el bon refrigeri, i uns quants balls i volts per bars i places, només em queda agrair immensament aquest dia increïble a tota la gent d’Otzana que m’han tractar com un germà i m’han fet descobrir una de les tradicions més sorprenents de Sardenya: el carrasegare d’Otzana!

QUI ÉS QUI AL CARRASEGARE D’OTZANA

Sos Merdules, és a dir, els homes, camperols, vestits amb pells de color blanc o negre o amb vestits tradicionals masculins de la tradició local, amb la cara coberta amb màscares de fusta, sovint amb les faccions deformades. Es desplacen lentament. Amb una mà aguanten les regnes que guien Sos Boes, un o més d’un, i amb l’altra mà es recolzen en una espècie de pal que també s’utilitza per mantenir a ratlla Sos Boes.

Sos Boes usen pells d’ovella o  roba vella de la tradició local i porten una corretja a l’espatlla, generalment de cuir, de la qual pengen les campanes. Es mantenen sota les regnes del Merdule, amb la cara coberta per “sas caratzas” (màscares de fusta tallades) , amb semblança a un bòvid, amb les banyes més o menys llargues, amb dues fulles tallades al llarg dels pòmuls i una estrella a la part davantera. L’estrella representa el segell d’un artesà local d’edat.

Sa Filonzana, un home travestit, representant una dona gran a qui tothom té por; està geperuda per l’edat, sempre vestida de negre amb la cara oculta per una màscara de fusta o pintada de sutge. Prediu el futur amb el seu fus i altres instruments, i aquest depèn de la qualitat del vi que se li ofereix.

També hi ha altra fauna com Sos Porcos (els porcs), Sos Molentes (els ases), Su Cherbu (el cèrvol), Su Capprolu (el cabirol).

 http://www.carnevaleottana.it/le-maschere.html

http://www.paradisola.it/foto-sardegna/le-piu-votate

Carrasecare a Otzana / Carnaval a Otzana: Sos boes i sos merdules i moltes altres activitats! (2011)

 


About The Author

Comments

Leave a Reply