Impresions sardes_14 – A la descoberta de Mònti i Telti, dos poblets entre el Monte Acuto i la Gaddura

UNA PASSEJADA PELS LÍMITS DEL LOGUDORO I LA GADDURA

Terra selvatge d’aspres muntanyes i platges de somni, massa vegades coneguda per l’afluència de la jet-set internacional a Costa Esmeralda. Terra de vins i licors de gran sabor, caracteritzada pel granit omnipresent a mar i muntanya, recorreguda i atemoritzada segles enrera per sanguinaris bandolers… això i molt més és l’increïble terra de la Gaddura!. Ara fa uns dies vaig tenir l’ocasió d’endinsar-me en aquest paradís desconegut, encara que només fossin unes desenes de quilòmetres i uns quants poblets a la zona de la Serra del Limbara. I això és el que hi vaig viure en les escasses quatre hores que hi vaig transitar. 

—————-

No he sentit mai parlar malament a un sard de la Gaddura, sigui del poble que sigui. Sempre m’han dit que és una terra increïble, per la gent, pels paisatges, per tot. Però tot i això he anat allargant la seva descoberta, possiblement desencoratjat per la presència no massa llunyana d’aquell expoli del patrimoni sard que són els abusos de la Costa Esmeralda. I de fet, en aquest darrer viatge tampoc es trobava entre els meus objectius.

La cerca d’un lloc per dormir em va portar a Alà dei Sardi, tot resseguint de nit una d’aquelles carreteres de muntanya interminables, la que va del poble marítim de Posada fins a la SS389, passant pels poblets, si se’n pot dir així, de Concas i Piras. Una carretera en obres que em va permetre gaudir de més de trenta quilòmetres de sol.litud total, intuint tan sols la silueta de les muntanyes per la llum de la lluna i despertant-me un especial interès per la zona. Avui en dia es fa difícil trobar vastes zones que encara no es trobin tapissades per la lluminosa presència humana, sobretot si es troben a prop de zones marítimes turístiques, com és el cas.

Des d’Alà, i enmig de frondosos boscos d’alzines i granit, em vaig endinsar en territori del poble més meridional de la Gaddura, Mònti. I l’experiència va ser increïble, pràcticament inigualable. Diria fins i tot que les sensacions que em va produir el paisatge gaddurès van ser tan intenses com les del meu primer viatge a Sardenya, on cada paisatge nou que s’obria davant meu em deixava boca-badat. Al llarg de tota la carretera fins a Mònti l’entorn es torna totalment salvatge i sense cap nucli habitat de massa importància. Una mitja muntanya a vegades força trencada, a vegades de relleus més suaus, fa de marc a un paisatge dominat pels blocs de granit, els alzinars, la màquia mediterrània i la vinya.

És en la vinya on la presència humana es fa sentir més present a la zona, mancada com deia de grans nuclis. Clapes més o menys grans de ceps s’estenen arreu entre mig dels espessos boscos d’alzines, descobrint-me un paisatge nou, més habituat als turons suaus i les planures del Penedès vitícola. Aquí, als límits de la Gaddura, la vinya conviu més amb la natura que no pas amb l’home. Les úniques construccions que trobem son els stazzi, edificis habitualment rectangulars i d’una sola planta que eren la residència i el centre de la vida rural dels pastors-agricultors. Espargits arreu del territori com els masos catalans, trobem també agrupacions d’aquests stazzi, conegudes com la cussogghja, on els vincles entre els seus habitants eren molt forts.

En tot cas, la natura guanya en presència a l’activitat humana, sobretot si ens deturem en una zona tan increïble com els boscos de Monte Olia, una àrea protegida situada en un petit altiplà granític  i amb un entorn impactant, i més encara quan puntegen els primers raigs de sol del dia enmig de la boira que poc a poc es va esvanint. Aviat veurem també, des de la mateixa carretera i a la llunyania, la plana i el poble d’Olbia, un d’aquells paisatges que et queden gravats a la ment per sempre.

Abans d’arribar a Mònti, ens podem desviar per visitar el santuari de Santu Paulu (Sant Pau Eremita), situat enmig de boscos frondosos i variats de llentiscles, alzines i oliveres selvàtiques. El santuari és poc destacable en sí mateix, amb una església de pedra construïda a finals del segle XVIII sobre les restes d’una ermita romànica i que destaca únicament per la seva campana. Les muntanyes que hem trobat en els quilòmetres que hem resseguit sí que mereixerien una visita més a fons i de segur que ofereixen algun bon trekking.

     

Mònti és un poblet situat a uns 300 m.  i amb uns 2.500 habitants. Només arribar al coll que queda sobre el poble i fer-hi un primer cop d’ull, es veu que és un poble amb una bona qualitat de vida. Moltes de les cases estan ben arreglades i per tota la plana que l’envolta s’hi veuen vinyes. Vinyes que produeixen el famós Vermentino de Gallura tan o més conegut que el Mirto que també s’elabora per aquestes terres, segons sembla tan assaborit. La seva importància també rau en el fet que es terra de pas cap a la Gaddura, el Logudoro i la Barbàgia, tal i com es troba situat als vessant de la Serra del Limbara en una àmplia conca rodejada de turons.

Si fem una parada a l’església que es troba a la part alta del poble, al costat de l’Ajuntament, podem anar baixant pels carrers tranquils del poble fins al carrer principal, el viale Sassari, que és on hi ha bona part dels negocis del poble. L’esglèsia, dedicada a Santu Ainzu Martire, està construïda en granit en estil neoromànic i presenta un campanar d’interés pertanyent a l’antiga esglèsia; no tan d’interès, però sí molt sorprenent, és una estàtua de Joan Pau II a tamany real i pintada que es troba a costat de l’església.

Mòntis no sembla un poble massa atrafegat, potser perquè en aquestes dates ja s’han acabat les tasques de la verema i els tractors poden reposar una mica. La gent sembla una mica més esquerpa que en altres parts de Sardenya, però potser només és una impressió meva. El que sí que puc afirmar és que el Mirto que em serveixen en un bar, que per una vegada no és el Monte Arcosu ni el Zedda Piras, paga la pena provar-lo!

Aquesta certa desconfiança cap als estranys que vinc notant des d’Alà podria venir donada per les antigues Bardanes, o correries dels bandolers per la zona. A Alà encara ho deuen tenir present en l’imatgeria popular ja que un mural recorda l’última d’aquestes accions. El cert és que des del primer moment que he posat als peus a la Gaddura he tingut la impressió de trobar-me a Còrsega; la vegetació, el paisatge i la gent m’han recordat molt algunes zones de l’illa veïna. És molt possible que l’antic poblament cors de la Gaddura i d’altres de més recents, i els constants contactes, hagin deixat petja en el caràcter de la gent de la zona.

La carretera que uneix Mòntis amb Telti em fa entendre perquè l’activitat surera és tan important a la zona: boscos i més boscos d’alzines s’allargassen fins allà on arriba la vista; això sí, amb parcel.les de vinyes ja esgrogueïdes pel fred imminent, que afegeixen encara més color als tons de la tardor.

Telti, pel que observo i després llegeixo, ha estat al llarg de la història un poblet sensa pena ni glòria, que amb prou feines va assolir l’autonomia als anys 60 del segle passat, després d’haver de ser totalment repoblat al segle XVIII. Potser per això sembla que es viu la vida amb tranquilitat, a redós de la plaça de l’esglèsia de Santa Victòria, construïda en granit a finals del segle XIX. Al seu davant, el Museo Culturale e Naturalístico de la Sardegna, obert tots els dimecres a la tarda. El Museu forma part d’un projecte turístic per al poble que consta de diversos itineraris senyalitzats per fer a peu i en bicicleta, una pàgina d’internet i altres activitats. De fet, per la seva situació Telti és un poble molt interessant per moure’s per l’interior de la Gaddura i alhora no massa lluny de les platges d’Olbia.

A tocar de l’església i del museu també hi ha un petit bar que m’ofereix la possibilitat de conversar una bona estona amb gent del país; és hora de canviar de parer i reconèixer que, la gent de la Gaddura, és tan hospitalària i amable com la de la resta de Sardenya. Una impresió personal d’unes quantes hores no pot convertir-se en una sentència, i una bona conversa i una ampolla de mirto casolà regalada poden canviar moltes opinions! I més si ets un gran amant d’aquesta beguda. Però segueixo pensant que, la Gaddura, s’assembla a Còrsega.

     

Text i fotografies de Jordi Saumell (excepte el plànol)

http://www.giovannicareddu.com/la_cartina_stradale_della_gallur.htm

http://www.lamiasardegna.it/files/monti.htm

http://www.teltiturismo.it/museo_telti.html

http://www.galluratravel.it/sardegna/gallura/costa_dorata/monti.aspx

http://it.wikipedia.org/wiki/Monti

http://www.ingallura.it/informazioni/monti/localit%C3%A0_sc_139.htm

http://it.wikipedia.org/wiki/Telti

 http://www.monteacuto.it/monti.html


About The Author

Comments

Leave a Reply