Su predi e su cassadore – El mossèn i el caçador (Contos de Àrthana, d’Ivan Marongiu)

Su predi - Sharon ZiccaQui no coneix o ha sentit parlar alguna vegada de les històries de la vora del foc?. Abans, quan la caixa tonta encara no ens havia envaït i alienat, a les llargues nits d’hivern la gent s’entretenia escoltant les històries del padrí o la padrina a vora la llar de foc.

El mateix passava, per aquelles dates, a totes les cases de Sardenya, on la família es reunia a escoltar “is contos de foxili”, breus històries de successos transmesos oralment sobre presonatges tan pertanyents al món real com irreal. De llibres sobre contes sards d’aquests tipus n’hi ha més d’un, però cap com el que acaba de publicar l’amic d’Àrthana Ivan Marongiu. Es tracta d’un recull de 10 contes del seu poble recollits d’entre la gent gran, amb la particularitat que versen sobre personatges reals de pobles veïns o del propi poble. Una modalitat curiosa que cal afegir a aquella de les cançons de solters i solteres que ja us havíem comentat mesos enrere. Una de les particularitats que diferencien el llibre dels altres del mateix ram és que és trilingüe: podem trobar els contes en llengua sarda, italiana i anglesa. Un detall important per tots aquells que estem interessants en avançar en l’aprenentatge del sard!

El conte que us oferim a continuació és “Su predi e su cassadore” i ha estat traduït al català directament del sard per en Jordi Saumell. La referència bibliogràfica és la següent: Marongiu, Ivan. Contos de Àrthana. Vol. I. Associazione Culturale S’Imbentu, 2010. Des de TERRASARDA volem agrair de tot cor a l’Ivan que ens hagi fet arribar solidàriament els seus dos llibres i ens hagi autoritzar a publicar el conte. Gràtzias!

SU PREDI E SU CASSADORE Bandera_sarda_4moros

Pegusu scaddau non passat in posta

In d’una ‘idda ddue teniat una picioca bella e giovana ci fut meda cresiastica e andàt cuasi ogna dì a cunfessari. Custa picioca, po comente fut bella, praxiat peri a su predi. Peri apusti ca si fut coià iat sighiu a andari a cresia. Una dì fut cunfessandosi e su predi dd’at domandà ite traballu fait su pubiddu e ci abbaràt meda sola in domu. Issa dd’at i-spundiu ca su pubiddu faiat su massau, ma ca sa dì libera andàt a cassa e abbarràt meda sola. Tandu s’arretore dd’at fatu una proposta:

‹‹De ti cunfessari in su confessionili, ci ndi tenes praxere, andu a domu tua››

Sa picioca fut irmalithià e dd’at i-spundiu:

‹‹Medas grathias, ciai mi fait praxere, candu ‘olet bennere?››

Su predi tandu dd’at i-spindiu:

‹‹Podo ‘ennere candu ‘oles. Ci ddu est pubiddu tuu no ddi fait nudda, ma ci ses sola est mellus, ca sa cunfessione ‘essit prus bene››.

Sa femina no ddu at postu malesa e dd’at i-spundiu:

‹‹Bengiat peri crasi ca pubiddu miu non nc’est ca andat a cassa››.

Finiu su confessongiu sa picioca est torrà a domu sua. A merici, candu est torrau su pubiddu, dd’at nau ca su predi dd’iat fatu sa proposta de dda cunfessari in domu e ca issa dd’iat nau ch’eia; poi dd’at preguntau:

‹‹Podes abbarrari tui puru candu ‘enit a mi cunfessari?››.

 

Su pubiddu, at suspau in malu, ca su predi fut faendoddu cun scopu e dd’at i-spundiu:

‹‹No, ciai discis ca crasi est dì ‘e cassa e non potho abbarrari. Faeddu ‘ennere e cunfessadì mancari non ci sia eo!››.

Su dìs infatu si pigat su fosili a coddu po andari a cassa e passat in pratha ‘e cresia. Sigumente sa missa ‘e mangianu fut finia, su predi fut in genn’e cresia cun su missali in manus faendo sa finta de lixiri. Comente at bitu ca fut passandu su ‘opari a fosili a coddu dd’at nau:

‹‹Saludi ‘opari, e aube est andandu?››

S’opari faendo sa finta ‘e nudda dd’at i-spundiu:

‹‹Oe est dì ‘e cassa, ciai discit…››

Su predi dd’at nau: ‹‹Bona cassa ‘opà››

Su pubiddu at sighiu po andari a cassa. Su predi comente at bitu ca nci fut sciaddiu est partiu in deretura a domu sua cun s’idea de cunfessari sa pubidda. Però su pubiddu, de andari a cassa, est torrau insegus e at portau a pompiu su predi atacandosi a palas de una muredda a vicinu de ‘omu. Comente at bitu ca su predi nc’est pigau in sa scala, prima de erribari a sa porta dd’at sparau e dd’at stampau unu corru de su capeddu. Su predi s’est fuiu e si nd’est torrau in presse a cresia. Su ‘opari invece at sighiu a andari a cassa. Candu est torrau a merici, po si nci torrari a domu at torrau ‘e fairi a pratha ’e cresia. Su predi fut sempere in su propriu logu lixendo su missali. Comente dd’at bitu dd’at nau:

‹‹Saludi ‘opari. Cassa manna at fatu oe?››

‹‹Saludi ‘opà. Depiari fatu cassa manna ca m’at bessiu unu cervu in posta: dd’apu sparau e dd’apu fertu a unu corru, ma s’est fuiu. Però ddi torro ‘e ponnere posta ater’una ‘ia e seguru ca no mi si fuit››.

Su predi at cumprendiu su ci ‘oliat narri e dd’at i-spundiu:

‹‹Gopà, mancu provet a si torrari ‘e apostari, ca pegusu scaddau non passat prus in posta››.


 EL MOSSÈN I EL CAÇADOR Estelada i Països Catalans

En un poble hi vivia una noia maca i jove que era molt religiosa i anava gairebé cada dia a confessar-se. Aquesta noia, de tan maca com era, li agradava fins i tot al mossèn. Un cop casada va continuar anant a l’església, i un dia que s’estava confessant el mossèn li va preguntar de què treballava el seu marit i que si es trobava molt sola a casa. Ella li va respondre que el marit feia de pagès i que quan tenia una mica de temps lliure anava a caçar, per la qual cosa ella es trobava molt sola.

Llavors el rector li va fer una proposta:

- “Filla meva, com que veig que ets molt religiosa i devota, si et sembla bé t’aniré a confessar a casa teva.”

La noia ingènua li contestà:

- “Molt agraïda mossèn, i quan voldríeu venir?”

El mossèn li va respondre:

- “Puc venir quan vulguis. Si al teu marit no li fa res vindré quan estiguis sola, que la confessió surt millor.”

I la dona sense malícia li va respondre:

- “Pare, vingui demà doncs, que el meu marit no hi serà perquè se’n va a caçar.”

Acabada la confessió la noia tornà a casa seva. Al vespre, retornat el marit, li explicà que el mossèn li havia proposat de confessar-la a casa i ella havia acceptat. Després la noia li preguntà al marit:

- “Que hi podries ser quan vingui el mossèn a confessar-me?”

El marit, sospitant de  les males intencions del mossèn, li respongué:

- “No, que demà es dia de caça i no em puc quedar. Fés-lo venir i confessa’t encara que jo no hi sigui.”

El dia següent el marit es posà el fusell a l’espatlla i passà expressament per davant l’església. En acabar la missa de matí, el mossèn sortí a la porta de l’església amb el missal a les mans fent veure que llegia. Al veure passar el marit amb el fusell a l’espatlla li diu:

- “Bon dia, cap a on vas?”

I el marit, fent-se el boig, li respon:

- “Avui es dia de caça, ja ho sabeu…”

I el mossèn li respon: doncs bona caça!

El marit va seguir com si anès a caçar. El mossèn, al no entreveure res de sospitós, es dirigí de seguida cap a casa de la muller per confessar-la. Però el marit, en comptes d’anar a caçar, va tornar de seguida cap a casa i es va amagar darrera un mur a esperar que arribés el mossèn. Quan veu el mossèn pujant les escales que duen a la porta, abans no pogués trucar li disparà un tret que li arrencà una punta del barret. El mossèn fugí i tornà a l’església depressa i corrents. El marit, en canvi, se’n va anar a caçar. Quan tornava a la tarda, en comptes d’anar directe a casa, va tornar a passar per la plaça de l’església. El mossèn es trobava al mateix lloc on s’havien vist abans llegint el missal. Quan vegué al marit li va preguntar:

 - “Bones, ha anat bé la caça avui?”

 - “He tingut mala sort! He disparat a un cèrvol però només li he tocat una banya i ha fugit. Però de ben segur que si el veig un altre dia, no fallaré!”

El mossèn, que va entendre perfectament el que li volia dir, li respongué:

- “No malgastis el teu temps… que pel mateix lloc segur que no tornarà a passar. Com diu el proverbi, qui avisa no és traïdor!.”

L’autora del dibuix i de la resta d’il.lustracions del llibre és Sharon Zucca

Sa canthone de is bagadias de Àrthana – La cançó de les solteres de Àrthana


About The Author

Comments

Leave a Reply