Les increïbles muntanyes de Dèsulu: caminant pel bosc de Girgini, a la Barbàgia de Brevie

Vistes des del Toni de Girgini (Dèsulu, Sardenya)Tants viatges a Sardenya i tant que m’agrada caminar per la muntanya i fins aquest darrer mes de maig mai m’havia plantejat pujar al sostre de Sardenya: el Perdas Crapias (1.834 m.), també conegut com a Punta Lamarmora, un dels més reputats exploradors de la terra sarda ara fa uns quants segles. A més, fins ara només havia estat de pas, ara fa cinc anys, per aquesta zona de la Barbàgia i per les muntanyes del Gennargentu, un pecat inexcusable per a qualsevol enamorat de Sardenya. Disposat a posar-hi remei, em vaig dirigir un vespre al refugi S’Arena, a més de 1.500 metres i ben bé sota el massís del Gennargentu, per fer-hi nit i empendre a primera hora del matí l’ascensió a Perdas Crapias. Gran error de càlcul perquè el Refugi guardat només es troba operatiu als mesos d’estiu, i més aquest any que està fent una primavera hivernal. El guarda del refugi, en Liandru, em va fer desistir de l’intent, no perquè el refugi no fos obert, sinó pel temps dels dimonis que m’hi vaig trobar: una tempesta amb aigua, llamps i trons, i una boira aclaparadora. No li va costar gaire fer-me desistir de l’aventura perquè el territori, sobretot amb boira, és molt perdedor i perillós per un forani.

Així doncs, em vaig decidir, a instàncies de la gent de la zona, a fer una caminada pel bosc de Girgini, al poble de Dèsulu. Gran encert perquè en contraposició a les muntanyes del massís del Gennargentu, pelades i rocoses i amb un fort vent, tota la zona de Girgini és un paradís natural amb boscos seculars impressionants, aigua per tot arreu i una fauna i flora espectacular.

La ruta que vaig fer, a grans trets, partia de sota Su Toni ‘e Girgini, una mola de pedra encara no totalment erosionada, i s’endinsava pels espesos boscos i barrancs de la vessant nord-occidental del Bruncu Furau i tota la vall que delimita el riu Su Fruscu. Aquesta zona realment increïble es caracteritza pels boscos d’alzines i roures, i també de teixos, castanyers, acers i d’altres, en general boscos molt castigats i poc regenerats per l’excès de pastures: porcs, ases i vaques en gran quantitat, i muflons i d’altres espècies no domesticades.

…………………………………………….

Dèsulu des de dins el bosc

Així doncs, la ruta d’inicia a Su Pranu ‘e Girgini, un petit altiplà al qual s’hi accedéix des de la carretera que del coll Guddetorgiu va cap a Aritzu. S’ha d’agafar una pista a l’esquerra, després del coll, cap a l’Agriturismo Girgini, i seguir-la uns quants quilòmetres, els últims en pujada, fins arribar als plans sota l’evident Toni. Des d’aquí, en poc menys de 20 minuts pujarem fins al capdamunt de la mola de pedra, primer per un bonic bosc d’alzines ple de flors (és primavera al Gennargentu!), i després grimpant una mica entre les roques. La vista des del capdamunt és impressionant, tot i que negres núvols sobre el Gennargentu amenacen amb espatllar-me el dia.

Des de dalt del Toni, amb el Gennargentu al fonsDes de dalt del Toni podeu descendir cap al nordest, cap a uns plans que es veuen a sota i que es troben plens d’animals pasturant. El descens és fácil i transcorre per un bosc amb exemplars centenaris d’alzina. Des del coll mateix heu se seguir un camí que marxa davant vostre i s’endinsa en un bosc. És un senderó on hi transita el bestiar, força evident, deixant a mà dreta i esquerra una pista forestal en bon estat. En poca estona us trobareu enmig d’un bosc espès però net. Si seguiu el rastre evident del camí i l’aigua, arribareu a una petita sorgent enmig del bosc on hi brolla una aigua fresquíssima i bona: una canalització de plàstic en recull les aigües i les porta cap a diversos coberts un bon tros enllà, on hem trobat tot el bestiar: vaques, porcs i diversos ases sards que amb els seus crits esfereïdors et poden posar els pèls de punta.

Des d’aquí hem de remuntar una mica per dins el bosc o seguir per l’interior del llom de la muntanya. La part superior del bosc, quan ja comença el matollar, es troba tancada i els arbres protegits amb gàbies metal.liques perquè puguin prosperar davant els atacs insaciables del bestiar. Si voleu podeu continuar pel senderó que segueix la valla, però és més recomanable anar per l’interior del bosc. En tot cas, heu de superar diversos barrancs amb aigua que descenen del Bruncu Furau formant a la seva unió, uns centenars de metres més avall, el riu Su Calavrige, afluent del Su Fruscu. A la nostra dreta, i un pèl lluny, divisem el Genna Eragas, dues masses de pedra que ressalten per sobre els collets i boscos de la zona. A sobre nostre, totes la imponent carena del Gennargentu.

Un dels barrancs del riu su Calavrige (Dèsulu, Sardenya)

Creuem per allà on podem dos barranquets amb aigua, intentant estalviar-nos una gran volta que seguéix el perfil de la muntanya. Cal estar una mica pendent per on creuem els barrancs: si ho fem massa d’hora ens trovarem amb una petita cinglera de pedra que ens ho impedirà. En tot cas, el desnivell que cal superar per creuar els barrancs és petit i si ens hi fixem no hauria de suposar cap problema per un muntanyenc. La zona és espectacular, amb aigua abundant, cascades i una vegetació exhuberant, amb peones i orquídies variades per tot arreu.

Per dirigir-nos cap a la zona de Genna Eragas, on veiem a la llunyania un collet evident, hem d’agafar una pista vella i mig perduda que queda davant nostre, tot just al creuar el barranc principal d’aquesta vessant de la muntanya. Un cop l’agafem anirem baixant poc a poc per dins un bosc espès, però cal estar atents i anar marxant cap a l’esquerra per no baixar massa i haver de fer després un  llarg tros de pista de pujada fins al coll de Genna Eragas. No cal seguir cap camí, sinó anar tirant a ull per dins un bosc molt net, seguint les traces que deixa el bestiar, sempre una mica cap a l’esquerra. Val la pena fer una ullada, un cop haguem agafat aquesta pisteta perduda en descens, cap als barrancs que hem creuat, principalment el primer, ja que finalitza amb una llarga cascada amb forma de cua de cavall que s’uneix al barranc principal i acaba formant el riu Calavrige.

Vaques al coll de Genna EragasAl coll de Genna Eragas tindreu molt bones vistes, tant de la zona d’on venim com cap al sud. A sota nostre veiem les valls boscoses del riu Calavrige i les del Su Fruscu, una mica més lluny. On s’uneixen els dos rius comença una serra que s’acaba allà on hem deixat el cotxe i fa de divisòria entre les valls congostes dels dos rius. A grans trets, cap allà ens hem de dirigir per remuntar-la fins els plans de Girgini. A part de les vistes, us hi podeu trobar tot d’animals pasturant que, en el meu cas, fins i tot es van mostrar amenaçadors. Unes quantes vaques se’m van acostar fins a pocs metres d’on reposava i no van parar de mirar-me fins que vaig marxar muntanya amunt ; tampoc tenia molt clar si endinsar-me bosc amunt perquè minuts abans d’allà havien aparegut més d’una trentena de porcs amb les seves cries una mica esverats i amb cara de pocs amics.

Des del coll ens dirigim a les dues moles de pedra del Genna Eragas, que queden a sobre nostre. Una mica per intuició podem ascendir fins al peu del penya-segat i vorejar-lo per l’oest. Cal estar atent i circular per la zona boscosa sota les roques per no quedar-nos aturats en algun pas difícil. La roca de la zona és molt trencadissa i no val la pena arriscar-se més del compte; potser pel vessant est es pot ascendir als pics sense haver d’escalar, però per aquesta banda és impossible i ni ho intentem.

 Orientant-me una mica al coll de Genna Eragas (Barbàgia de Brevie)

Un bon tros més enllà, superades les dues alçades més important anem resseguint les traces d’un possible corriol fins arribar a una bassa natural d’aigua, on comença una pista dolenta. L’anem seguint una estona, cap al fons de la vall, fins que creiem convenient descendir directament cap al riu Calavrige. Possiblement podríem seguir més cap al sud fins arribar al riu principal, però decidim baixar quan abans cap al Calavrige i creuar-lo per remuntar pel llom de la muntanya fins on hem deixat el cotxe. Per sort, de seguida trobem una escala de fusta que ens permet saltar la tanca que delimita aquestes terres; baixem força directes pel mig del matollar, intentant anar una mica cap a la dreta per poder creuar el riu en una zona més propicia i on sembla que un corriol remunta el llom de la muntanya. Molt a prop ja de l’aigua ens trobem altre cop la tanca, i la seguim cap a la dreta fins arribar al final d’aquesta.

Un dels salts d'aigua en un riuet afluent del Calavrige (Dèsulu, Sardenya)Afortunadament, un cop sortejada la tanca i quan ja remuntem el riu trobem un corriol en perfecte estat que segueix per la vora  del riu. El seguim ben contents, ara ja dins el bosc. En poca estona el corriol creua el preciós riu Calavrige i comença a remuntar per un petit afliuent a l’esquerra del torrent principal, que també porta força aigua.

Aquest corriol porta en poca estona a la pista forestal que ens conduiria als plans de Girgini. Com que no ens agrada gaire caminar per pista, decidim baixar al barranc i remuntar-lo per dins, sempre amb la incertesa de si trovarem algun salt d’aigua insuperable; en tot cas, les parets que delimiten el barranc no són massa esquerpes i sembla que en qualsevol punt es pot sortir del llit del riu.

Remuntar el riu és esgotador però gratificant. Es poden anar superant tots els obstacles sense mullar-te, inclosos uns tres salts d’aigua que es poden remuntar per dins el bosc i la roca grimpant una mica. El problema més gros és sortejar la multitud d’arbres de grans dimensions caiguts, a vegades a sobre del riu; cal estar atent perquè alguns estan encara mig dempeus. En tot cas, el lloc és increíble i amb una vegetació i fauna exhuberant, una aigua ben neta, i algun que altre mufló que pot sortir de qualsevol racó.

El barranc es pot abandonar pel seu vessant dret en qualsevol moment i sortir a la pista forestal que, en pocs minuts d’ascens i gaudint a les nostres esquenes del paisatge que hem recorregut aquestes darreres hores, ens deixarà als plans on havíem deixat el cotxe.

Si retornem per la pista, a pocs quilòmetres d’on hem deixat el cotxe i a la nostra dreta, hi ha un refugi lliure en força bon estat que ens pot servir perfectament per passar la nit, o fins i tot com a base operativa per fer altres rutes per la zona.

Algunes webs interessants:

http://www.sardegnaambiente.it/j/v/152?s=13264&v=2&c=1652&t=1

http://www.scribd.com/doc/30023251/Dalle-rocce-di-pietra-nascono-i-fiori

http://www.desulo.com/luoghi.php

Text i fotografies de Jordi Saumell (Maig de 2010)


About The Author

Comments

2 Responses to “Les increïbles muntanyes de Dèsulu: caminant pel bosc de Girgini, a la Barbàgia de Brevie”

  1. Vilalta escrigué:

    Ep, Jordi!

    Amb tot el material que tens per aquí sobre Sardenya, no has pensat en fer-ne un llibre? Sovint per anar pel món, els catalanets i les catalanetes hem de recórrer a guies de viatge en altres idiomes i d’altres cosmovisions. Tenint en compte aquesta mancança, els teus coneixements i l’augment de la demanda de Sardenya com a destí, jo de tu m’ho plantejaria…

  2. terrasarda escrigué:

    És una idea que fa temps que hi dono voltes, una guia en català una mica alternativa, però necessito al menys uns tres mesos seguits de voltar a fons per allà, per concretar…. a vore!!

Leave a Reply